21 de desembre de 2012. Finalment no va ser la fi del món aquell dia, però quedarà gravat per sempre a les nostres ments. Que estaves fent aquella nit que havia de ser l’última?
A la sala Razmatazz de Barcelona una multitud joveneta amb ganes de passar-s’ho bé estaven predisposats al ritual. Polseretes amb llums intermitents, moltes rastes i algun que altre famosset. Aquella gent havia decidit que els seus darrers minuts els passarien amb Melendi!
Però nosaltres no! De fet, també hi érem al Razzmatazz, però a la sala dos, especialment empetitida per l’ocasió. Els allà presents érem d’una tribu diferent, no tan jovenets però, ningú ho negarà, molt més moderns i interessants (o rars segons qui ho expliqui).
I els nostres Sants de devoció encara ho eren més. Dobles parelles en una timba especial abans de l’apocalipsi: Hidrogenesse + Chico y Chica.
Genís i Carlos, ‘mundialment’ coneguts com a Hidrogenesse van ser els primers en habitar l’escenari i ho feien amb tot el glamur que talons, lluentons i gavardina, poden donar combinats d’una gorra esportivament futurista, pantalons curts i bigotis. Niquelats! Desbordant mostra d’estil que va més enllà de les vestimentes i que ens van oferir fent servir els seus retroaparells de darrere generació.
Com havia de ser, el seu disc homenatge a Alan Turing va ser el principal protagonista del seu setlist, del que interpretaren “Love letters”, “Captcha Cha-Cha” (un dels temes més celebrats), “El Beso”o “Enigma”. Tot i que també hi va haver temps per repassar temes vells, com els tan ben rebuts “Disfraz de tigre” o “Así se baila el s.XX”. No van faltar renovacions, com l’actualitzada “Eres PC Eres Mac”. I fins i tot vam escoltar un tema nou sobre germanes que encara viuen juntes. “No hay nada más triste que lo tuyo” va ser l’escollida per tancar un directe que va donar per molt però que va saber a poc.
Segona part del concert. Era el torn dels Chico y Chica, pels que el temps no passa, i no ho dic perquè conservin la seva bellesa, que també, si no perquè continuen tan esbojarrats com sempre. I com no podia ser d’una altra forma els de Bilbao havien de fer teatre. Guio en mà Rose Manfredi (la “chica”) es va transformar en una reportera per, a mode d’auto-entrevista al grup, introduir tema a tema el seu setlist, en el que “Los estudisos”, el seu darrer treball, va ser protagonista. També hi va haver espai per recuperar “No comprendes que te amo”, “Tú, lo que tienes que hacer”, “La vez que mejor” i “Bomba latina”. I temes com la tan adient “Fin del Mundo” o la seva versió de “Indicios de arrepentimiento” de Berlanga. Una festa dalt i sota l’escenari. Dalt, ells es pixaven de riure, fins el punt que en algun cop la lletra d’alguna cançó se’ls hi escapava. Baix un public devot recitava, ja no només les lletres de les cançons, si no també els diàlegs. Increïble.
Com la Rose Manfredi va anunciar, potser aquella nit no arribaria la fi del món, però era una bona ocasió per començar-ne un de nou. I ja se sap, vida nova nous discs. Esperem ja amb ganes els nous materials de tots dos grups, que ja preparen, i trobar alguna altre excusa per gaudir-los en un directe tan diferent com aquest.
Envía una resposta