Qui a casa torna – La Finestra Digital

La Companyia Frog presenta la famosa obra de Harold Pinter al Versus Teatre en una posada en escena realista ambientada a dins d’una casa burgesa d’Anglaterra. Teddy, professor de Filosofia a Amèrica, torna a casa per presentar la seva dona a la família, formada per Max, Sam, Lenny i Joey. Dona, jove i voluptuosa, en casa de homes, Ruth acabarà transformant les relacions de poder entre els homes fent ús de la seva atracció innata en contra de la força bruta masculina.

El text de Harold Pinter representa dos temes en oposició: el patriarcat, representat per Max, vell, que tiranitza tota la seva família en una grotesca fugida de la realitat, i un feminisme encarnat per Ruth, que lluita per aconseguir la seva llibertat tant sexual com real. Qualificada, erròniament, de prostituta, Ruth, en una lectura basada en estudis equitatius de gènere, no és una meuca, ni abans de casar-se amb Teddy ni desprès, sinó que és una dona cercant el seu lloc en estructures socials que no la deixen viure segons les seves necessitats.

El director, Salvador Esplugas, s’apropa a l’obra de manera molt personal, especialment al final. Quan el text deixa oberta l’existència del petó de Ruth a Max, -que, segons una visió potser ideològicament més justa, no té lloc- el director es decideix per un final en el que la dona queda sotmesa, forçada per Lenny, el germà proxeneta, a fer-li un petó entre pedòfil i incestuós. Si la repugnància de Ruth a sotmetre’s a l’avi – en front a la seva visible facilitat a entregar-se als germans joves – era molt marcada, aquesta acció final ens convida a reflexionar sobre el significat real de l’obra de Harold Pinter.

Així s’obren en la proposta d’Esplugas dues possibles interpretacions : o indica la impossibilitat de les dones a lliurar-se d’una societat masclista, o de que ja pertanyen a una societat post-feminista, en la que les reivindicacions de gènere no tenen raó d’existir, per ja ser aconseguida la igualtat de gènere, el que desgraciadament no és el cas. El protagonisme de Ruth, que segons el mateix Pinter és “a free woman, a free spirit, an independent person” es veu aquí reduït a ser el paper d’una prostituta, i el poder es trasllada al proxeneta Lenny, que passa a ser el personatge central, en detriment també del pare. Fins a quin punt s’ha de ser fidel a la voluntat d’un autor quan s’efectua una posada en escena és absolutament relatiu, però tant les decisions ideològiques com les escèniques han de conservar una certa harmonia.

L’ambientació de l’obra, situada segons el programa de mà en el Londres de 1975, resulta defectuosa, tant en el mobiliari utilitzat com en el vestuari, amb una notable dissonància entre la contemporaneïtat de la roba de Joey, el germà menor, i el saló ambientat en una certa atemporalitat discrepant, que podria provenir de factors de producció. A nivell interpretatiu, els moviments escènics es troben bastant ben treballats, amb una clara localització del poder al seient del pare, i una distribució fluctuant dels personatges segons els seus estatus. No obstant això, el ritme es manté igual durant tota la funció de 90 minuts, el que no facilita l’atenció de l’espectador, i, per últim, un ús un poc estrafolari de la música per introduir l’obra no produeix l’efecte desitjat d’ambientació sonora.

L’obra de Harold Pinter és un clàssic -estrenada en 1964-, però amb una temàtica que segueix vigent avui; si la voluntat del director era la d’ensenyar a quin nivell de cinisme arribem en la societat actual, en que la mort o el patiment de persones properes i la submissió de les dones no representen res més que un factor banal i immutable, llavors amb més ritme l’hagués aconseguit millor.