El muerto y ser feliz
5Valoració

José Sacristán dóna vida en “El ser muerto y ser feliz” a Santos, un vell assassí a sou que s’embarca en un viatge a cap part al llarg de milers de quilòmetres de comèdia negra en el tercer film del polèmic Javier Rebollo, un home que sempre divideix a la crítica.

“El ser muerto y ser feliz” coproducció Espanyola-Argentina-Francesa, Rebollo segueix el viatge de Santos (José Sacristán), un home malalt terminal de càncer, que obligat a injectar-se morfina per aguantar el dolor, emprèn una fugida sense rumb fixe per paratges inhòspits d’Argentina acompanyat d’una dona a la que acaba de conèixer.

Però Santos no és un home qualsevol, és un assassí que no mata i que curiosament, es mor. Aquesta és una de les curiositats d’aquesta nova obra d’un director que té el do de dividir a la crítica i, per suposat, al públic. Ja va fer-ho amb “La mujer sin piano”, amb Carmen Machi amb la que al final se’n va endur la Concha de Plata en el Festival de Donostia de 2009.

Aquest “El muerto y ser feliz” té una curiosa mesclar de gèneres: drama, western crepuscular, comèdia negra i sobretot, road movie. Rebollo afronta el tema de la mort lluny d’hospitals, a traves d’un personatge lúdic. Una mena de Don Quixot, acompanyat per un Sancho en forma de dona atractiva en un guió que es sustenta en la solvent interpretació de Sacristán. I com sempre Rebollo ho fa a la seva manera, dinamitant si cal la narrativa tradicional i deixant a l’espectador desconcertat (i una mica molest) al no saber que és real i que no.

El muerto y ser feliz Javier Rebollo

Sens dubte el més polèmic del film és la presència d’una veu en off femenina que remarca o avança informacions amb la veu monòtona (i irritant) més pròpia d’un locutor de telenotícies. No sóc una fan de les veus en off, però la d’aquest film la vaig trobar especialment molesta.

Potser si Rebollo no hagués estat tant preocupat per innovar narrativament i desconcertar, s’hagués adonat que amb la road movie per les terres argentines i la fabulosa interpretació de Sacristán hi havia prou per deixar a l’espectador amb bon sabor de boca, però no, el mareja i és una pena o potser això tant fàcil prefereix deixar-ho en mans de Sorin.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies