Volver a nacer
3Valoració

Després de l’èxit aconseguit al 2004 en la seva primera col.laboració a “No te muevas“ l’actriu Penélope Cruz (que va guanyar el premi David de Donatello per aquell film) i el director Sergio Castellito tornen a unir esforços. En aquest cas prenen com a base un llibre de l’esposa del realitzador, Margaret Mazzantini:“La palabra más hermosa”.

Volver a nacer” ens explica la història de Gemma (Penélope Cruz), una estudiant que viatja a Sarajevo de la mà del guia que interpreta el propi Castellitto. Allà coneix un jove fotògraf, Diego (Emile Hirsch), del que s’enamora i amb el que inicia una apassionada relació. Al cap de 16 anys i amb Diego ja mort, Gemma torna a Sarajevo amb el seu fill Pietro, i a través de diversos flashbacks va rememorant com va evolucionar la seva relació amb Diego, com la impossibilitat de tenir fills els va obsessionar i com l’esclat de la guerra va acabar afectant de forma irremeiable les seves vides.

Les relacions de parella, el record d’un passat dolorós i la necessitat de tancar-ne les ferides, la busca d’una memòria familiar perduda i, sobretot, una guerra com la de Bosnia, són temes de prou profunditat com per construir-ne un bon drama. Però hi ha drames i hi ha dramons, quan qui ha d’explicar la història oblida que al cor i a les emocions de l’espectador s’hi ha d’arribar per la honestedat, la naturalitat o l’empatia.

Emile Hirsch i Penélope Cruz a "Volver a nacer"

Volver a nacer” intenta tant i amb tant d’esforç posar-se l’etiqueta de drama que a la història li peten les costures, es comencen a plantejar situacions forçades i el que volia tocar el cor de l’espectador acaba tocant-li més els llavis provocant riures involuntaris.

Amb el tema de la guerra tractat de forma superficial, la història central es queda en un culebrot. Tot i que arrenca de forma positiva, a mida que avança va contenint més línies de diàleg que desbarren, personatges amb atacs d’histèria forçats (tenim de nou a Cruz desplegant tots els tics de parella odiosa que ja li hem vist en altres pel.lícules), reaccions incomprensibles, avorrits plans a càmera lenta i una música ficada amb calçador que no ajuda a ambientar l’acció.

Quan al final, l’últim flashback acaba de completar la història, l’espectador ja ha desconnectat tant del drama que poc li importa. I al acabar un es queda amb la sensació que per la manera com Castellitto i Cruz ens parlen de la guerra de Bosnia, tant els valdria haver escollit un altre marc en que la falta de seriositat, rigor i respecte per la qüestió no fos tant dolorós.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies