Amour
9Valoració

No negaré pas que Michael Haneke em resulta tan incòmode i desagradable com la seva filmografia. És un director al que tendeixo a evitar en la mesura del possible per la meva visceral radical oposició als seus missatges, així com a les formes i als mètodes que posa al seu servei. No obstant això, el palmarès d’‘Amour’ no és pas gratuït i, segons la meva opinió, amb ella Haneke ens regala la millor de les seves cintes en la que és la seva pel·lícula més intimista, humana i nua fins al moment.

Amb ‘Amour’ Haneke canvia la violència física per la violència implícita de la vida mateixa en un relat realista i honest, a la par que brutal i devastador. ‘Amour’  t’escup a la cara i et sacseja sense pietat.

No hi ha spoilers que valguin; el final està exposat des del principi i l’espectador obligatòriament posicionat des de la segona seqüència. Haneke ens col·loca, mitjançant un etern pla seqüència, enfront d’una audiència asseguda en un pati de butaques on es troben els protagonistes, però sense ressaltar-los de cap manera. Així mateix, aquesta audiència constitueix la imatge especular de nosaltres mateixos, els espectadors a la sala de cinema. El punt de vista queda categòricament establert. El que anem a veure és reflex de la realitat; de la realitat que podria ser la de qualsevol, només que Haneke no ens dóna l’opció de mirar cap a un altre costat, com algun dels seus personatges. La ficció queda doncs per a altres cintes i el distanciament brechtià, ja establert en la primera seqüència, es cobra el seu tribut d’ara endavant. Fidel a aquest principi, Haneke no servirà reflexions a l’espectador en safata de plata, sinó que li remourà les entranyes per tal d’obligar-lo a construir les seves pròpies.

 ‘Amour’ és una història d’amor obert en canal. Amor i horror constitueixen el leitmotiv de la pel·lícula compartint protagonisme a parts iguals. Amor del de “en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia”, i horror del que copeja la bellesa oculta del quotidià i trenca en mil trossos realitats que sovint no ens parem a apreciar. Amor i horror avancen doncs de la mà per un camí esgarrat d’impotència y desesperació que només els pot adreçar a un lloc comú.

Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva a "Amour" de Michael Haneke

Haneke despulla cada seqüència amb una agònica economia de plans que per moments frega l’obscenitat. No necessita trucs o artificis. No li interessen. Més encara, li molesten i no li valen. Ni tan sols se serveix de la música; i tota la que sona és diegètica. Deixa la prestidigitació i la manipulació al servei de la llàgrima fàcil per altres amb potser menys talent. No; a Haneke no l’interessa la sensibleria. Però tampoc no fa concessions.

‘Amour’ es teixeix a base de buits, d’absències, de silencis, de paraules no dites, de mirades al no-res i solituds en plans llargs, commovedors i aterridors per igual. No hi ha salvació ni consol.

No esperin catarsi alguna; no ens trobem pas davant una pel·lícula que un es deixa a la sala mentre roden els crèdits. ‘Amour’ és d’aquelles obres que deixen petjada. Cadascú decidirà si per bé o per mal, però que ningú quedi inadvertit: “dol, dol, dol, dol, dol, dol, …”

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies