Una pel.lícula nordamericana explicant el procés que va portar fins a la mort de l’enemic públic número 1, Osama Bin Laden, està predestinat a despertar els recels dels espectadors europeus que es temen un thriller d’acció amb el barres i estrelles sonant de fons i èpics herois musculats envaïnt Afganistan, Irak i Pakistan embolcallats amb la bandera dels Estats Units. Però si hi ha una directora solvent capaç de fer-se càrrec del projecte sense caure en aquests recursos fàcils i maniqueistes, aquesta és Kathryn Bigelow i afortunadament “Zero Dark Thirty” ha caigut en les seves hàbils mans.
“Zero Dark Thirty” transporta el conflicte d’un país, d’un departament d’exteriors i agencies d’intel.ligència al terreny personal d’una dona, la Maya. Una dona misteriosa parcialment basada en una persona de la que poca cosa es sap a la realitat, però que al film personifica el llarg viatge d’una dècada entre els atemptats del 11 de septembre de 2001 i la mort de Bin Laden. Un viatge per tancar les ferides d’una nació però sobretot, a la pel.lícula, per buidar completament una agent que no ha tingut cap altra missió a la vida, interpretada per una excel.lent Jessica Chastain.
Chastain incorpora al seu personatge el tempo de la historia i composa una dona d’aparença fràgil però indestruible convicció, la obstinació de la qual portaran la caça de l’home fins la seva conclusió. (Fins i tot diria que se suma a la Carrie Mathison de ‘Homeland’ en canviar el rostre i la personalitat al nostre imaginari dels herois dels serveis d’intel.ligència en gènere i formes). L’altra dona del film, Jennifer Ehle, és l’oposat a Maya, una persona optimista i quasi càndida en la seva feina com a cap d’estació a l’Afganistan. Les secunden com a contrapunt testosterònic un grapat d’homes entre els que destaquen Jason Clarke (Dan, un dels torturadors de la CIA), Kyle Chandler (el supervisor de la CIA sobre el terreny), Joel Edgerton (Patrick, el líder de l’esquadró SEAL), Jeremy Strong (un dels analistes) o James Gandolfini (el director de la CIA).
Kathryn Bigelow construeix aquest llarg viatge mostrant d’una forma molt prosaica i crua la feina d’intel.ligència i les seves foscors morals, apostant per l’autenticitat i descartant la propaganda. La història del film és una feina d’anar picant pedra, filtrant rumors, reunint proves sovint febles i apostant per algunes moltes vegades per pura intuició dels agents implicats i també a base de l’interrogatori de possibles informadors recorrent a la tortura. L’existència de tortures, de llocs com Guantanamo o forats encara pitjors que la opinió pública no coneix no s’amaga per part de la directora. Al contrari, s’exposa obertament al costat de les imatges dels atemptats de Londres i Pakistan o de les veus de les víctimes del 11S amb què comença la pel.lícula. Els horrors són allà i Bigelow ens els planta davant la vista i les oïdes sense acarnissar-se ni sense justificar-los, perquè després cada espectador surti i debati si la fi justifica els mitjans, si la destrucció d’un perillós enemic implica per força haver de recòrrer a pràctiques condemnables i encara més si són aquestes pràctiques les que realment porten a la solució.
Al tempo i posada en escena d’anar construint el suspens mica en mica hi contribueixen de manera clau el saber fer tandem format per Bigelow i el seu guionista Mark Boal que porten un pas més enllà la feina feta a l’anterior “Hurt Locker (En tierra hostil)”, convertint en un elaborat procedural la informació que han anat recopilant en la seva investigació previa al rodatge. I també un muntatge i efectes molt minimalista que converteix el film en quelcom proper a un documental en diversos moments.
Després d’una mica més de dues hores d’anar construint lentament aquest procés gra de sorra sobre gra de sorra, el film conclou amb el clímax de la mitja hora quasi en temps real de l’assalt al complex on Bin Laden s’amagava de manera més pública del que molts creien.
Així doncs, “Zero Dark Thirty” no és un thriller patriotero ple d’espectaculars moments d’acció, explosions i superespies. Tampoc és un anàlisi socio-polític que vulgui entrar al fons dels perquès de l’existència de AlQaeda o la política exterior nordamericana. És una visió més tensa, més ardua i més realista del que pot haver estat el procés real de combatre el cap visible d’una amenaça terrorista durant més de deu anys. En resum, una pel.lícula més per exposar i generar reflexió que per entretenir.
Envía una resposta