Parlem amb Enric Pardo, guionista i professor de cinema, i director de l’àrea de cinema a la productora de El Terrat i del departament de Ficció TV de l’ESCAC. “Todas las chicas besan con los ojos cerrados” és la seva primera novel•la.
En quina de les teves facetes professionals et sents millor? Que t’aporta de més que les altres?
Doncs és força difícil decantar-me per sols una de les dues. Em dedico al món del guió i el desenvolupament de projectes de ficció des de que em vaig graduar a l’any 2001 i farà uns sis o set anys que dono classes a l’Escac, i penso que totes dues feines estan d’alguna manera relacionades. Ser professor m’ajuda a saber orientar bé les idees i els projectes dels alumnes i aquesta facilitat se m’encomana en la meva feina de guionista. I per altra banda que estigui lligat al món audiovisual fa que porti conceptes industrials i de treball professional actualitzats a les classes. Respecte a què m’omple més, escriure és la meva vida, sinó ho faig un dia em sento malament. I per altra banda, veure que un alumne millora, aprèn, es desenvolupa i aconsegueix èxits professionals sempre t’omple d’orgull, és mèrit seu, però ni que sigui una mica l’he pogut ajudar.
Un reconeixement com l’ Ondes per “Arròs covat” ha de ser especial. Com et vas sentir?
Doncs estava en l’oficina d’El Terrat una tarda com qualsevol altra, no sabia que es fallava el premi Ondas i no tenia ni la més remota idea de que s’havia presentat la sèrie a concurs. Quan la fèiem ni de conya pensàvem que guanyaríem cap premi de res, ni molt menys un Ondas. La vam fer entre amics, com qui fa curtmetratges, cobrant quatre duros i quasi, quasi per amor a l’art. Vam fer la sèrie que ens agradava fer, amb molta llibertat i moltíssima creativitat. Això és mèrit del Sergi Casamitjana, el productor, que va reunir un equip d’elit. Va ser una sorpresa collonuda i vam començar a trucar-nos i enviar-nos missatges pel facebook els membres de l’equip original. Va ser una alegria enorme i un reconeixement totalment inesperat. Em sento molt orgullós d’haver format part d’aquell l’equip i guardo molt bons records de tots. A més, amb tota la modèstia del món, em sembla que la primera temporada és del millor que s’ha fet en la ficció TV d’aquest país.
La ficció a casa nostra sembla que comença a prendre força, si haguessis de recomanar-ne una d’aquí i una estrangera, quines serien?
Una d’aquí, jo ja fa dues temporades que estic deslligat d’Arròs Covat, però el que han fet a la tercera temporada m’agrada molt. Han aconseguit revifar la sèrie i estic molt orgullós perquè dos dels nous guionistes són ex-alumnes i amics meus: la Natalia Duran i el Sergio Roldán. També em va agradar molt el que va fer el David Trueba amb “¿Qué fue de Jorge Sanz?” em sembla una sèrie súper-divertida, molt intel•ligent, i súper-ben feta. Tan de bo es fessin més sèries amb aquesta llibertat creativa. I estrangera és difícil dir-ne només una. Et diré que ara mateix estic molt enganxat a “Homeland”, “The Newsroom” i “Girls”. Totes tres em semblen les millors sèries que s’estan fent ara mateix.
Ara t’estrenes com a escriptor, amb “Totes les noies fan petons amb els ulls tancats”. Creus que era el pas següent en la diversificació de la teva carrera?
No en tinc ni idea de cap on va la meva carrera si et sóc sincer, com molta gent en l’actualitat en prou feines arribo a finals de mes i puc sobreviure. No ho vaig pensar així: “ara em dedicaré a la literatura i ho petaré”, per a res. Estava passant una època un pèl estranya en el 2011 i tenia la sensació d’un cert estancament, tenia un parell de guions voltant per les productores que no acabaven d’arrencar i tenia la necessitat d’escriure alguna cosa més personal. No tenia ganes de tenir un altre guió en el calaix i em vaig aventurar a escriure la novel.la. Em va sortir sola, com si hagués estat esperant-me a posar-m’hi per fer-la. M’està passant una cosa semblant a la segona i és una sensació molt agradable, és com si tota la meva formació cinematogràfica hagués estat encaminada a que fes aquest tipus de novel•les que escric. És una cosa ben estranya.
Què o qui et va impulsar a escriure?
Portava molt de temps escrivint d’encàrrec i pensava que (idiota de mi) podia dir alguna cosa original i divertida sobre les relacions sentimentals i el peterpanisme. Això és el que em va impulsar a escriure. Després vaig anar passant-li el text al meu millor amic i a la meva parella, i ells van ser els que em van dir que tirés endavant, que allò que estava fent era bo i que tenien ganes de saber què passaria amb els personatges i la història.
No et preguntaré quin és el teu color preferit, la teva cançó, el teu menjar o el teu lloc del món on et voldries perdre, (encara que si ens vols fer cinc cèntims…) el que si et voldria preguntar, com a escriptor, tens un escriptor de referència?
Color preferit: blau fosc. La meva cançó: “Light my fire” dels The Doors. Menjar: la paella de la meva iaia. Un lloc per perdre’s: Austràlia. I els meu escriptors de referència són en Hornby sense cap dubte, i també Paul Auster.
Un cop hem llegit el pròleg d’en Berto Romero, el lector es sent motivat a llegir el que ens vols explicar, però fem-ho al reves, quina cara va posar en Berto quan va tenir el manuscrit a les mans?
Berto i jo hauríem parlat una (o ninguna) vegada abans que li entregués el manuscrit. Jo sóc molt fan del que fa el Berto i quan passava per la productora em feia força vergonya dirigir-me a ell. Sóc súper-tímid i ho passo malament quan em trobo a algú a qui admiro. I a Berto l’admiro molt. Vaig omplir-me de valor i li vaig demanar. La cara que va posar no la recordo. Però sí recordo la cara que va posar d’alleujament quan se la va llegir i li va agradar. Tota la vida li estaré agraït pel pròleg que em va fer en un temps record, pel contingut i per que ell estava vivint un mal tràngol personal.
Quan llegim la teva novel·la, sobretot si estàs es la dècada dels trenta, pots veure aspectes dels personatges en les persones que t’envolten. T’has inspirat en persones concretes per perfilar els teus personatges? No cal que ens diguis el nom, però has aconseguit fer-los tan reals que, la veritat, pica la curiositat.
La veritat és que més que en persones en concret sí que tracto d’apropar-me a la construcció de personatges a partir de l’empatia. Cerco aquells adjectius que em defineixen bé el personatge i busco dintre meu (o amics del meu voltant) situacions i/o emocions en les que jo hagi pogut viure alguna cosa semblant. Quan ho trobo, tracto d’escriure des d’ahí, això li dóna molta veritat al text. És molt similar al procés d’interpretació dels actors en el mètode Stanivslaski, buscar un moment, una emoció i construir des d’ahí. Jo sempre he pensat que el guionista és el primer actor d’un text i possiblement aquesta tècnica és la que més clarament m’he emportat a l’escriptura de la novel.la. Per altra banda, sempre tracto de parlar de coses, situacions, personatges que conec i que em són pròximes perquè m’és molt difícil escriure si primerament no veig la situació, necessito sentir l’escena, saber on està l’emoció més directa, per poder donar-li veritat a la ficció. I la veritat és l’única cosa que ens demana el lector per sobre de totes les altres coses: que es cregui allò que està passant. A partir d’ahí ja pots interessar, ser més àgil, captar l’atenció i finalment emocionar.
Que és el més difícil que has hagut de superar com a escriptor?
Vaig tractar de fer un relat curt i no me’n vaig sortir. Això és el pitjor que m’ha passat, vaig haver d’abandonar perquè no m’hi trobava a mi mateix, havia perdut la veu i no era jo qui l’estava escrivint. Estava esgotat. Això em va passar aquest estiu. Penso que hauria hagut de fer vacances. Mai he tingut un bloqueig de pàgina en blanc, això mai m’ha passat, és més, em sembla que tinc poc temps per escriure tot el que m’agradaria escriure.
La reacció del públic ha sigut molt bona i acollidora, quin personatge de la societat en general voldries que la llegís i per què?
Tinc molts ídols. Em va fer molta il•lusió que la llegís Antoni Daimiel. Em va fer un tweet d’agraïment i quasi ploro. M’agradaria molt que la llegís el Pau Gasol, és molt bon lector i sóc molt fan d’ell. És una putada el que li està passant als Lakers, però és que ell amb 32 anys hauria de jugar cada cop més a prop de la cistella, no s’entén el fitxatge del Mike D’antoni amb dues torres bessones com les que tenen els Lakers. I després, seria molt feliç si Aaron Sorkin o Cristopher Nolan utilitzessin la meva novel.la perquè no els hi ballés la taula.
Tots els protagonistes són tal com raja, cosa que s’agraeix, amb l’Àlex i la Natalia, la Sandra, en Martín, sense oblidar-nos d’en Chewie, descobrim una Barcelona viva, dinàmica i molt especial. Podríem considerar-la un personatge més de la novel•la? Per què?
No sé si Barcelona és un personatge més, allò que sí sé és que tenia molt clar que volia explicar des de dins dels personatges com eren l’Àlex, la Natalia, la Sandra, en Martín, o el Chewie. No vaig pensar mai en fer un retrat generacional, però si t’apliques bé en aconseguir una identitat clara de personatges en un context precís i concret sol passar que molta gent se senti identificada. Explicar l’Àlex, ha estat una mena d’explicació de com som els tios de 30 que vivim a Barcelona i ens dediquem a l’audiovisual.
Molts escriptors ens han explicat que no tots els personatges tenen la mateixa construcció, n’hi ha de més clars i n’hi ha que costen més de perfilar. Ens podries dir quin ocuparia cada espai? Per què?
L’Àlex és molt important, és el protagonista i el seu viatge i evolució psico-emocional és el que ens condueix. Per tant, tot gira al voltant d’ell. M’agraden molt les històries amb un personatge principal potent i secundaris que donen matisos i colors. La Natàlia dóna esperança i calidesa. El Martín dóna amistat, humor i comprensió. El Chewie dóna companyia i amor primari. La Sandra sexe, amistat i un lloc on anar a plorar. M’agrada fer aquesta barreja de situacions, emocions, i temàtiques al voltant d’un personatge principal que té una trama potent des de l’inici fins el final del relat. Per mi és molt important aquest punt: la trama i el personatge per mi són el mateix.
Confessa, quin d’ells és la nineta del teus ulls?
La Natalia, és clar. Sempre la noia de la novel.la. És perfecta, ho té tot. Hi han poques noies com ella a la realitat… però existeixen!
No podem donar més spoilers sobre la trama o els personatges, però si haguessis de definir la teva novel•la amb tres adjectius, quins serien?
Àgil, divertida, tendra. Crec que això ho he aconseguit.
Podem esperar una nova novel·la ben aviat?
Sí, de fet ara mateix estic escrivint la segona novel.la. Estic molt content del que estic fent, estic experimentant cada cop més amb la narrativa, segueixo amb certes neures i amb el meu to, però introduint coses i temes nous que no tenien lloc en la primera. Tinc moltes coses que vull dir i en aquesta segona novel.la estic trobant una veu nova (està escrita en primera persona, des d’un personatge) i un espai on explicar-les. Jo espero que es publiqui en el 2013. No puc dir-te encara amb quines dates.
Per acabar aquesta entrevista m’agradaria saber quina és la pregunta que mai t’han fet i creus que és important. La podries respondre.
Mai m’han preguntat si crec que la situació política actual té remei i la meva resposta és que no, no amb aquesta classe dirigent. Ara m’he posat amb un jardí.
Millor pregunta’m a quin entrenador hauries fitxat pels Lakers i et diré que enlloc D’Antoni, hauria anat a per Phil Jackson. Això em crearà menys problemes.
Envía una resposta