Un refugi indie
9.5Valoració

Una ciutat silenciosa coberta d’una manta de neu es torna portaveu de les esperances i desil·lusions de sis joves perduts. La ciutat es resumeix en una habitació, un lloc de pas, impersonal, en què es fan i desfan relacions al ritme dels canvis d’estació.

Enmig de tanta solitud, en què les parets no son llar, interior i exterior es barregen a dins del mateix espai escènic de l’habitació, on els joves busquen un refugi indie, un lloc en què tingui sentit la seva existència, en què siguin protegits de la realitat i es curin de les seves ferides.

A través de convencions subtils i ben establertes, Pau Miró desenvolupa la visió d’un món dur, del qual els sis joves protagonistes se’n senten marginats. El Guapo, el seu Germà gran, el Músic, la Cambrera, l’Estudiant i el Fugitiu es troben tots al límit de la vida i la mort, de l’amor i la solitud, de l’esperança i la por. Els seus camins es creuen a l’hivern per seguir junts fins la tardor, enmig de la tempesta actual que és la crisis, en què la feina és escassa i conservar-la és una lluita constant.

Malgrat això, tots somien amb un futur millor, lluny d’aquest poble nevat i fosc, omnipresent i sense perspectives. El Germà els oferirà la possibilitat d’aconseguir-ho de manera il·legal, el que farà esclatar el grup d’amics, cadascú buscant  la seva manera de fugir…  Cadascú es troba llavors confrontat una altra vegada amb la seva pròpia solitud, amb la seva impotència: drogues, alcohol, por, presó i suïcidi. Tot sol no es pot mai arribar al refugi indie, però trobbar un company de viatge és difícil: les relacions entre els joves es tensen per arribar a superar els danys socials i trencar-se en la impossibilitat d’arribar-hi.

A través d’unes convencions intel·ligents, es crea un espai fictici molt interessant: l’habitació, espai referencial, es transforma en el carrer nevat, en el cementiri plujós, el llit en terrat de l’hotel, l’armari en porta, etc. Els canvis s’esdevenen ostensiblement, de vegades amb música i una coreografia, de vegades senzillament per la paraula, espai diegètic i meta-diegètic barrejant-se, compenetrant-se, el que ocorre igualment amb el tractament de l’actor. A l’espai escènic, en efecte, els actors que no participen de l’acció, s’integren al paisatge urbá, a l’espai referencial, mirant al terra, cossos absents de l’espai fictici en què es desenvolupen les relacions.

Un refugi indie Sala Beckett

A mida que avança l’acció, es desfà l’espai, que arriba a representar l’espai fictici de cada personatge; mentre al principi tots es trobaven en un mateix hotel o pis -en un mateix context- ara esdevé un carrer d’una altra ciutat, una presó, un cotxe, per al final transformar-se en un espai comú,  purament referencial, un típic saló en què un grup de joves estirats pel terra miren una pel·lícula: un barranc obrant sobre la bellesa salvatge del mar…

On trobar aquest refugi indie allunyat de les opressions i injustícies socials? On trobar pau amb un mateix i amb el món que ens rodeja? Com fer-ho dins d’una societat individualista que impedeix la creació d’un sentit comú, d’un camí alternatiu a la solitud contemporània? Com crear aquest refugi indie? Tantes preguntes que ens falta encara poder contestar, però que es plantegen a l’obra sensible i commovedora de Pau Miró.


Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Pau Miró
Intèrprets: Isaac Alcayde, Joan Solé, Andrea Trepat, Peter Vives, Marta Ossó, Jordi Llovet.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies