Jacques Audiard ens va impactar amb pel·lícules com “De latir mi corazón se ha parado” o “Un profeta”, dues propostes molt diferents però que es caracteritzaven per la bona definició dels personatges i la intensitat de les seves històries. “De óxido y hueso” segueix aquesta mateixa tendència i en alguns aspectes supera el que Audiard havia fet fins ara.
Ali arriba a casa de la seva germana sense feina i havent de cuidar al seu fill de cinc anys. Comença a treballar de guarda de seguretat i una nit coneix Stéphanie, una entrenadora d’orques. Aquesta primera trobada serà el preludi d’un llarg camí que hauran de recórrer en el futur, quan Stéphanie pateixi un greu accident.
De óxido y hueso retrata la vida d’uns personatges perduts: Ali en la seva pròpia inconsciència i falta d’empatia i Stéphanie en un drama que ha tallat la seva carrera professional i la seva independència personal. Són dos personatges que trobaran en l’altre allò que els falta i que junts aconseguiran canviar, encara que sigui lleugerament, el rumb de les seves vides. Audiard ens presenta una pel·lícula dura, des del principi amb la situació poc estable d’Ali però encara més quan Stéphanie pateix el terrible accident.
El director no dona molt de marge als personatges i a la butaca l’espectador pateix, preguntant-se que més pot passar, si aquells cinc minuts de tranquil·litat estan a punt d’acabar-se. Aquest excés de dramatisme és el que fa que la darrera part del film sigui una mica més fluixa que tota la part inicial, amb algunes escenes no justificades i que només busquen impressionar a l’espectador. Va en contra de la versemblança de la història i personalment em va resultar una mica gratuït.
En aquesta pel·lícula Audiard introdueix un personatge femení de gran força que se suma als seus tradicionals personatges masculins, molt realistes, amb trets molt particulars i una gran força interior. Stéphanie té tot això i va un pas més enllà perquè creix contínuament, a mesura que les desgràcies arriben, que les decepcions s’acumulen, en un procés que la fa evolucionar de manera excepcional. Al seu costat Ali és d’aquells personatges que cau simpàtic encara que ho té tot en contra; és descuidat, té mal caràcter i no s’implica amb ningú, però a la vegada és capaç d’ajudar a Stéphanie a sortir del seu infern.
La pel·lícula es recolza en les grandíssimes actuacions de Marion Cotillard i de Matthias Schoenaerts, dos intèrprets que s’impliquen amb els seus personatges i el repte interpretatiu que suposen. Cotillard està a l’alçada, com no podia ser d’una altra manera, d’una dona complexa, plena de contradiccions però que decideix lluitar, i el paper li ha valgut la nominació al Globus d’Or; Schoenaerts demostra una gran subtilesa a l’hora de donar vida a un home poc expressiu, que ho diu tot amb una mirada, amb un petit gest, una tasca molt difícil que l’actor resol perfectament.
Audiard signa un drama intens que en la seva primera meitat resulta molt més rodó que en la segona però que, en acabar, et fa sortir del cinema lleugerament trasbalsat. De óxido y hueso és una pel·lícula complexa, dura i que et manté completament enganxat, virtuts que la converteixen en una de les propostes més estimulants de la cartellera.
Envía una resposta