Algo es representa a La Villarroel fins al 20 de desembre, amb dramatúrgia i direcció d’Àlex Mañas. Una reflexió en 3 actes sobre les obsessions de la societat actual per trobar un sentit i una diferenciació en el transcórrer de la vida, per trobar la seva pròpia individualitat diferent i genuïna.
Algo torna a l’escena catalana 8 anys després de la seva estrena, amb el mateix equip. Sorprenentment, el text es manté totalment vigent i sobretot la primera de les escenes (Algo Nou) sembla escrita no fa pas gaire mesos.
Quatre actors (Aina Clotet, Hèctor Claramunt, Ivan Massagué i Carmela Poch) es mouran per un escenari pràcticament nu durant 1 hora i 20 minuts, per tal de mostrar-nos les obsessions de la nostra societat per combatre una existència que de vegades sembla haver perdut el sentit, i s’ha convertir en rutinària i avorrida, en previsible i fútil.
El primer acte, Algo Nou, és el més fluix del tres. Potser precisament perquè està centrat en el món de la política, se’ns fa especialment pesat. En sentim tant a parlar darrerament de polítics, de poder (sobretot d’abús del mateix), de corrupció, de crisi… que en un primer moment, perdem l’interès en conèixer que potser tornarem a sentir parlar del mateix, del de sempre… I així és en cert sentit. Aquesta primera escena (una reunió entre un conseller extern, un alcalde en funciones, una responsable del departament econòmic i una quarta persona que no queda clar ben bé que fa) està plena de tòpics. Actuals sí, potser certs també, però tòpics. No aconsegueix acabar d’arrencar i es fa una mica repetitiva. Potser la culpa d’això és també de la crisi, del fet que en tinguem ganes de sentir a parlar de coses diferents.
El segon acte ens presenta una història nova, totalment deslligada de l’anterior i on els mateixos actors prenen uns altres papers. Dos matrimonis avorrits i aburgesats es lliuren a tota mena de jocs absurds, perillosos i enverinats per tal de combatre la seva sensació de buidor. És la recerca de la novetat I la il·lusió a qualsevol preu, fins i tot si per aconseguir Algo Diferent han de perdre o malbaratar tot allò que de bo posseïen. Reflex de l’absurditat del comportament humà, de les frustracions i la incapacitat de superar la banalitat de la quotidianitat.
Al tercer acte (Algo Genuí) trobem als actors convertits en 3 alumnes i un professor d’un curs que bé podria ser de superació personal com de preparació actoral. La recerca de la individualitat i la originalitat es posa en escena elevant-la al seu màxim absurd. Sens dubte la millor de les tres escenes, on les dues actrius estan especialment esplèndides, i on les llàgrimes de riure són irreprimibles.
En definitiva una obra interessant i intel·ligent que va clarament in crescendo, d’un primer acte més moderat i amb un text més pobre, a un segon i tercer molt més divertits, agosarats, originals, punyents i crítics alhora.
Els quatre actors fan molt bona feina, sent creïbles, àgils i flexibles en tot moment, ens els canvis d’escena, de to i fins i tot d’idioma que es van produint al llarg de l’obra. En un escenari pràcticament buit, amb 4 cadires que van servint als propòsits de l’obra, tot el protagonisme està en la interpretació actoral, que és altament efectiva i de qualitat. Destacar positivament la feina d’Aina Clotet, actriu que a la televisió em sembla repetir sempre el mateix paper i registre, i que a escena va demostrar que sap fer moltes més coses, i que la seva interpretació és molt més creïble i rica quan pot fer altres coses (i quan té un text que ajuda, tot sigui dit). Ivan Massagué, com ja ens té acostumats, no falla i fa una actuació d’alçada.
Obra molt recomanable que estarà poquets dies a La Villarroel. Aprofiteu!
Es pot veure a: La Villarroel
Text: Àlex Mañas
Intèrprets: Aina Clotet, Hèctor Claramunt, Ivan Massagué i Carmela Poch.
Envía una resposta