Actor, director i dramaturg llicenciat en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, la seva és una de les cares conegudes de les sèries de TV3 ( El cor de la ciutat, Laberint d’Ombres, El joc de viure). També és professor i director del Grup de Teatre de la Facultat de Dret de Barcelona. Ha realitzat cursos de tècniques d’interpretació amb James de Paul, de Tragèdia grega amb Stavros Doufexis, interpretació de monòlegs, balls de saló, esgrima teatral i Commedia dell’Arte. Té experiència com a locutor esportiu, presentador i en publicitat. Actualment el podem veure al Teatre Gaudí de Barcelona, on dirigeix i interpreta un dels espectacles de més èxit de la temporada, “Tu digues que l’estimes”.
Quina va ser la teva primera experiència teatral?
Vaig debutar amb “En la ardiente oscuridad” de Buero Vallejo, dirigit pel Ricard Salvat. Érem un grup de joves de diferents escoles de teatre de Barcelona i tres actors veterans. Es va crear un equip molt maco, crec que d’allà em va venir la passió per seguir treballant en grup i el desig de formar una companyia.
Què et van dir a casa teva quan els vas dir que et volies dedicar al món de la interpretació?
Jo estudiava Dret a la Universitat, era a punt de començar el tercer curs (llavors eren cinc anys de carrera) i, de cop, vaig veure que allò no anava amb mi. A casa jo era l’únic fill que estudiava una carrera i bé, la cosa va ser difícil. Però ho vaig vendre molt bé, primer perquè vaig entrar a l’Institut del Teatre sense tenir cap experiència teatral ni cap coneixement previ, i això al meu pare el va impressionar, i després, perquè vaig assegurar-los que seguiria estudiant Dret per les tardes, cosa que vaig fer poc. Al final no vaig acabar la carrera de Dret però em vaig llicenciar en Art Dramàtic a l’Institut, i ara dono classes de Teatre a la Facultat de Dret on abans estudiava.
Com encaixes les crítiques l’endemà de l’estrena?
Jo crec que a tots ens afecten les crítiques, siguin bones o dolentes. Però el que procures, amb el temps i l’experiència, és distanciar-te dels sentiments i tractar de veure-ho tot amb calma. I, no fer cas de totes les opinions, (especialitzades o no) perquè si no, et tornes boig. Jo només m’escolto a tres o quatre persones, que, a més, treballant o han treballat habitualment amb mi. Però la decisió sempre ha de ser teva, has de creure en el que fas i defensar-ho per damunt de tot.
El món artístic és força inestable i més encara en temps de crisi. És difícil de dur? Suposo que la il·lusió i la passió ajuden a tirar endavant, oi?
Al contrari, ara és més fàcil que mai, perquè ara tot és inestable. Naturalment que hi ha una passió, perquè m’agrada molt la meva feina, però també és veritat que, després de tants anys, no sé si podria fer una altra cosa. M’he especialitzat en aquest món artístic i totes les meves activitats hi estan relacionades, sóc un actor que escriu, que dirigeix, que dona classes de teatre…
Ets actor, director i alhora actor de l’obra “Tu digues que l’estimes“. Com és possible compaginar-ho tot plegat en un mateix espectacle i amb què gaudeixes més? Prioritzes alguna de les tres facetes?
Es pot fer amb un bon equip al darrera, que confií en tu plenament en el procés creatiu, a més, per les condicions econòmiques, has de treballar molt de pressa, així que no hi pot haver cap error, el grup és molt important perquè tothom ha de treballar en la mateixa direcció. Quan escric, ja penso en la posada en escena i en els actors que faran els personatges. O sigui que quan escric, dirigeixo. Quan dirigeixo, moltes vegades vaig canviant coses en funció dels actors o del ritme de l’obra, o sigui que quan dirigeixo, escric. I la meva interpretació la deixo pel final perquè confio molt en mi com actor, és el que porto fent més temps i em surt de natural, i perquè la meva responsabilitat és més gran com a autor i com a director. La clau de tot, per a mi, és començar a treballar mesos abans de començar els assajos i preveure amb molt de temps tots els problemes i les possibles solucions.
Prorrogueu per tercera vegada l’espectacle “Tu digues que l’estimes“. T’esperaves aquest èxit? Quin creus que és el secret?
La feina d’equip, el treball en grup és el que ens fa forts i Apunta teatre apostem pel teatre de companyia. També, i això és una cosa que m’obsessiona, el tema del ritme. Treballo molt amb el ritme, crec que adaptar el teatre pel públic d’avui és adaptar el ritme teatral al televisiu, les escenes són seqüències, els canvis d’espai i les sorpreses són constants i la tensió ha de ser sempre amunt. I també tinc molt en compte el tipus d’humor, un es pot riure de tot però de forma elegant i sense ofendre a ningú, el nostre espectacle agrada tan als que venen per primer cop al teatre com als que són espectadors habituals, a la gent gran i a la gent jove, i crec que també es tracta d’això, de poder arribar a tothom.
Una de les crítiques de l’obra diu que és “un regal per a les ànimes“. En temps de crisi són més necessàries que mai comèdies com la teva?
Sempre és necessari riure, oblidar els problemes, distreure’s, pensar en una altra cosa i sortir feliços i contents per haver passat una bona estona.
Quina creus que és la millor manera d’arrossegar espectadors al teatre?
Ser honestos amb el que fas, no enganyar mai al públic, ni quan presentes l’obra ni quan l’interpretes. Tots els de la companyia ens hi deixem l’ànima a cada funció perquè tothom s’ho passi bé. Hi ha molta feina al darrera, i no només d’interpretació, per tirar endavant un espectacle com aquest.
Que trobes a faltar a l’escena catalana?
Companyies, companyies de teatre estables, no actors que ens ajuntem per fer una producció i ja està. Sinó un grup de professionals que treballen junts per tirar endavant un projecte que tots el senten com a seu. I que tenen un recorregut com a companyia i un segell propi.
On et veurem quan acabis “Tu digues que l’estimes“?
Amb Apunta Teatre tenim un parell de projectes, un ambientat en la guerra civil espanyola i una comèdia sobre relacions, en la línea del “Tu digues que l’estimes”, però amb un humor més pujat de to. Però ara mateix estem explotant l’èxit a la Sala Gaudí i, després, tenim un bon nombre de bolos per Catalunya i qui sap si fora també. A aquest “Tu digues que l’estimes” encara li queda un llarg recorregut.
Envía una resposta