Entreacte: Pasquale Bavaro – La Finestra Digital

Nascut a Nàpols el 1978, Pasquale Bavaro va estudiar interpretació a l’Acadèmia d’Art Dramàtic i va treballar com a actor al seu país natal, on també va estudiar Filosofia. Des de fa deu anys viu a Barcelona, on ha estudiat Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona, on es va llicenciar l’any 2008. Algunes de les seves obres són “Magnificat” (Teatre Lliure, 2009), “L’Osteòpata” (Teatre de Ponent, 2011) i “Instruments per beure vents” (La Seca, 2012). Actualment forma part de la Companyia “El somriure bàrbar“, creada l’any 2010 amb la filosofia de construir un teatre útil i que es troba representant en diversos espais l’espectacle “Cuentos xinos“.

Pasquale, explica’ns com neix la Companyia “El somriure bàrbar” i quines dificultats us heu trobat a l’hora de formar-la, però sobretot a l’hora de mantenir-la.

La companyia va néixer fa un anys, és una companyia bebè que des de fa poc ha començat a caminar. Jo amb els seus membres, però, ja fa uns nou anys que treballem junts. Ens vam conèixer a l’Institut del teatre i vam tenir el desig de fer el nostre teatre junts. La vam fundar tres persones, s’han anat afegint nous col·laboradors i d’altres ens han abandonat. Hi ha com un procés d’osmosis on entren i surten col·legues, actors, productors i la companyia es manté viva. Per mantenir-la? Es necessita una inversió de temps i a la vegada de diners i és una pràctica de voluntat i creativitat, i allò mes important és donar als altres membres constant empenta, inventar-se reptes i fer bastant reunions per fer camí junts.

Sou una companyia força heterogènia, fins i tot podem trobar un antic propietari d’un negoci de restauració (Rubén Valls). Què aporta cadascun dels membres a la companyia?

La nostra és una companyia heterogènia naturalment, no hi ha al darrera una voluntat. Som representants de tots els països catalans, tenim mallorquins, valencians, catalans i fins i tot italians del sud. Tenim professionals de diferents àmbits: la Carla és la nostra productora i ens ajuda a estar amb els peus a terra, apart de ser un músic virtuós, l’Esperança és una actriu de gest llicenciada a l’Institut del teatre i especialista en pedagogia teatral, l’Arnau Armengol és actor de text llicenciat al Institut del Teatre amb un notable talent per la gestió de la companyia, L’Anna Berenguer que també estudia a l’institut del teatre i està llicenciada en comunicació audio-visual, el Rubén Valls també llicenciat al institut com actor de text i és el nostre còmic estrella i jo sóc llicenciat en direcció i dramatúrgia amb una experiència de catorze anys en el teatre i segueixo treballant com actor en projectes meus i d’altres. És bastant variat el plat.

Part de la vostra filosofia és construir un teatre que des del principi fins al final sigui útil. Creus que el teatre que s’està fent actualment no és “útil”? Quina és la “utilitat” del teatre que vosaltres proposeu?

No dic això, dic que no és reconeix la utilitat del teatre tant per part del creadors com pels espectadors. No se sap, com si fos un misteri. Aquesta veritablement és una qüestió de l’art en general. Nosaltres verifiquem constantment la utilitat del teatre com aliment. No es viu només de pa. El teatre és un aliment per l’anima individual i per l’anima de la societat si es cuina amb aquesta finalitat. El teatre que es fa actualment, com el de sempre, es fa també per altres raons menys nobles, i llavors no té nutrients.

És fàcil per a una nova companyia entrar en el circuit professional? Quins obstacles us heu trobat?

No sé a que ens referim quan parlem de teatre professional. A mi l’únic teatre professional que reconec és un teatre que ens pot permetre de viure i per fer aquest teatre trobem obstacles a cada cantonada. A mi no m’agrada queixar-me de les institucions perquè no crec que sigui el problema més important. Crec que el teatre té mala premsa, crec que al públic en general els hi fa mandra anar a teatre. Un espectador va a veure un o dos espectacles a l’any i crec que de la població total la mitjana sigui terriblement més baixa. Per això ens vam inventar un espectacle àgil que pugui anar a buscar el públic a altres llocs i que pugui ser més barato, més lleuger i que et torni una mica la màgia de ser espectador.

Quina progressió espereu que tingui la companyia?

Volem seguir endavant tenint un lloc on assajar, reunir-nos, i per fer exhibicions. Esperem construir-nos un públic per fer un teatre meravellós que sigui reconegut i ajudat.

Com és el procés creatiu de la companyia? Tu ets el director i dramaturg, però com interacciones amb la resta dels membres de la companyia? Com sorgeixen les idees?

Generalment jo poso la llavor i entre tots anem improvisant. La nostra és una companyia on tothom dóna idees, fins i tot massa. La creació és col·lectiva d’una manera espontània però jo no sé treballar sense tenir control total i suposo que la companyia necessita un responsable de la totalitat de l’espectacle.

Ets actor, director i dramaturg. Quina influència tenen cadascuna d’aquestes tres facetes sobre la resta?

Són noms de la mateixa passió, les tres vessants s’ajuden entre elles. En general no pots escriure un text sense entendre de direcció o d’interpretació, no pots interpretar sense practicar la dramatúrgia o la direcció almenys com a pràctica d’anàlisi i per suposat que no pots dirigir sense confrontar-te amb problemes de dramatúrgia o d’interpretació.

Quina visió del teatre català un napolità que arriba a Barcelona i quines mancances creus que té l’escena catalana?

Fa deu anys que visc a Catalunya i la veritat és que estimo el teatre català i la seva escena. Els únics costums que no m’agraden son les gires breus i que no es vagin a saludar els actors als camerinos, cosa que a Itàlia és molt comuna.

Què tenen en comú els quatre espectacles que heu presentat com a companyia? Hi ha alguna cosa que sigui característica de les vostres produccions i que permeti que el públic identifiqui el vostre segell?

Crec que hi ha una barreja de absurd i d’ironia que et canvia la mirada sobre la teva realitat. A nosaltres ens agrada fer riure també si parlem de coses serioses.

Actualment esteu representant per diferents sales l’espectacle “Cuentos Xinos”. Com està rebent el públic aquest espectacle que ens definiu com a “format nou” i “Teatre amb majúscules”?

Justament és un espectacle que arriba a un públic que no freqüenta el teatre, ho fem en sales no teatrals, restaurants, bar, i carrers. Amb un preu molt barato i proposant a cada representació tres relats nous, jugant amb la improvisació i la actualitat. Teatre amb majúscula ve de que té pinta d’un cabaret i en realitat per nosaltres és un conglomerat de petites peces teatrals. Ja tenim nou hores de muntatge i estem buscant funcions per fer una marató al carrer.

Tens algun altre projecte entre mans? En què esteu treballant actualment?

La companyia a part de la línia de producció de “Cuentos Xinos”, està produint un nou espectacle de format més gran en la línia dels que hem produït fins ara. Fer un espectacle de teatre de dimensions normals pressuposa molt d’esforç, fa un any que estic escrivint-ho i es dirà Gegants. La producció, sense text escrit encara, ja fa sis mesos que ha començat. Ja et pots imaginar la lleugeresa de fer “Cuentos Xinos” sense tants de problema i basant-nos en les improvisacions dels actors.