Pere Freixenet aconsegueix accedir als arxius més reservats de la catedral de Girona, on troba la història de Guisla Recasens, la llegendària Bruixa de la Catedral, immortalitzada en una de les gàrgoles. Parlem amb Miquel Fañanàs, autor de “La bruixa de pedra”.
Quan va decidir que volia ser periodista i escriptor?
Després de guanyar el meu primer premi literari, el de narracions curtes “Just M. Casero”. Vaig adonar-me’n que podia fer més coses, vaig comprovar que les editorials publicaven les meves obres i així va començar tot.
Ens podria descriure qui és en Miquel Fañanàs?, que li demana a la vida i quines son les seves aspiracions de cara al futur?
Bàsicament és un periodista que esporàdicament ha escrit novel·les. Les meves aspiracions son tan simples com poder continuar escrivint, fent altres llibres que agradin a un públic cada cop més ampli.
Girona és casa seva i una bona demostració és l’afecte que transmeten les seves paraules pàgina rere pàgina a “La Bruixa de Pedra”. Em podria descriure la seva Girona, que amaga, que li aporta, en definitiva, com batega Girona a la seva sang?
Girona és la ciutat on vaig néixer i on he viscut tota la meva vida. Durant el franquisme era una ciutat grisa, apagada, però amb la democràcia va experimentar un gran impuls fins el punt que ara la gent se sent molt orgullosa de la seva ciutat. Modestament, vaig contribuir a aquest canvi des de l’ajuntament on durant anys en vaig ser tinent d’alcalde.
Per a tots aquells que descobreixin l’escriptor Miquel Fañanàs arran de la seva última novel·la “La bruixa de pedra”, que creu que haurien de saber sobre vostè?
Que a banda d’aquesta novel·la n’he escrit vint més, tant infantil, com juvenil o policíaca. He guanyat altres tres premis literaris i dues obres meves han estat traduïdes al xinés.
Podríem dir que al llarg de la seva vida ha tocat diverses tecles: treballa com a periodista, escriptor de novel·les i ha sigut Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Girona. En quina d’aquestes feines s’ha sentit més recompensat personalment? I professionalment?
Com a periodista essent corresponsal de El Periódico de Catalunya a Girona i també com a escriptor amb la satisfacció de veure publicades les meves obres. La meva contribució a la ciutat a través de l’ajuntament també ha estat molt gratificant.
La seva dedicació a l’escriptura l’ha portat a tocar diversos generes i enfrontar-se a lectors de diferents edats. A quins creu que ha arribat més? Perquè?
Probablement al públic infantil sobretot a través de la meva novel·la “La pedra màgica” que porta ja dinou edicions. I ha estat així perquè molts instituts l’agafen com a llibre de lectura pels alumnes.
El seu currículum com escriptor està plegat d’èxits i de premis, com ha rebut la noticia del premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica?
Amb una gran satisfacció i un gran honor tota vegada que és el més important dels que he rebut fins ara i més tenint en compte que aquest ha estat l’any en què s’hi havien presentat més originals.
Creu que amb aquest Premi se li obren les portes a un públic molt més ampli?
Sens dubte, la qual cosa no deixa de ser una satisfacció afegida.
Un cop he acabat de llegir “La bruixa de pedra”, li haig de confessar que m’ha agradat molt, té un to molt humà i els personatges t’arriben a poc a poc. Podríem identificar l’autor amb el personatge del Professor Freixenet?, quins aspectes l’apropen i quins divergeixen entre vostès?
No, en tot cas es podria identificar amb un amic meu que és catedral d’història i especialista en el gòtic català que m’ha ajudat en l’assessorament historiogràfic de l’obra i que en realitat es diu Pere Freixas.
Tot i ser una obra de ficció mostra unes arrels molt ben plantades en el temps i l’espai que ens vol mostrar, la Girona dels Segles XIV i XV. Per què aquest període de la història?
Perquè és probablement el segle més convuls que ha patit la ciutat de Girona. Era l’època de les discussions entorn l’acabament de la nau de la catedral i el temps en què Girona va patir la pesta negra i també la Inquisició.
Si pogués entrar a la seva pròpia novel·la, qui seria?
Probablement el defensor de la Guisla Recasens, Roderic de Gui.
Els seus personatges parlen molt clar sobre el que pensen de l’Església com estament, uns fan ostentació de poder, d’altres creuen que hauria ser exemple d’austeritat i per rematar tenim un Tribunal de la Inquisició que fa por al propi Bisbe. Li va costar molt construir en Nicolau Eimeric?, he de reconèixer que fa por tant de poder a les seves mans.
No em va costar massa ja que sobre aquest personatge hi ha força documentació històrica.
Per mitjà de la Guisla ens mostra com la mainada poden ser un punt d’inflexió entre les diferents maneres de pensar o de viure. És la seva innocència els que pot acabar movent el món?
Sí, la mainada amb la seva innocència incorpora la certesa i la veritat d’unes determinades reflexions.
Gracies a les experiències de la Guisla podem veure que encara que la vida no t’hagi tractat gens bé, sempre hi haurà algú disposat a ajudar, la Ermessenda Vilamarí o el Canonge Roderic de Gui en són la prova. Esperava que aquest bri d’esperança arribes als seus lectors en un moment tant convuls com l’actual?
Si, efectivament, està pensat així, tota vegada que penso que és necessari incorporar elements positius i esperançadors.
Si continuo preguntant pels personatges acabaré desvetllant el que s’amaga rere “La bruixa de pedra” i prefereixo que els nostres lectors puguin gaudir-ne tant com jo, és per això que el convido a fer vostè la última pregunta. Quina és la pregunta que mai li han fet i creu que seria interessant? Ens la podria contestar?
M’han preguntat moltes vegades sobre quins son els meus llibres preferits però mai m’han preguntat quins son els que no m’agraden gens. Doncs bé, puc dir que detesto els llibres d’autoajuda que ara estan tant de moda.
Envía una resposta