Ens trobem en un teatre just quan acaba la representació de Juli César, de Shakespeare. El públic aplaudeix i els llums s’apaguen. És el moment que els actors tornin a la seva condició de reclusos de la presó i vagin a les seves cel·les… “César debe morir”.
“César debe morir”, candidata italiana als Òscar 2013, Ós d’Or al passat Festival Internacional de Cinema de Berlín i nominada a 3 Premis del Cinema Europeu (pel·lícula, director i muntatge), entre altres premis, l’última pel·lícula dels germans Taviani.
Paolo Taviani i el seu germà Vittorio Taviani tenen una llarga trajectòria professional, que comprés des de l’any 1962 fins a l’actualitat. Pel·lícules com a “Padre Patrón”, “Good Morning Babilònia” i “Las afinidades electivas” han consolidat la seva carrera plena de premis en les que, habitualment, coescriuen i codirigeixen junts.
A “César debe morir” ens endinsen en la representació de l’obra de Julio César de Shakespeare interpretada per presos en el teatre de la presó Rebibbia de Roma. En el punt de partida ens trobem en el teatre, encara no sabem de quin es tracte, just quan acaba la representació de Juli César, de Shakespeare. El públic aplaudeix i els llums s’apaguen. És el moment que els actors tornin a la seva condició de reclusos de la presó i vagin a les seves cel·les…
El film va més enllà de ser un simple documental del procés teatral que s’inicia en la presó per part del director de teatre Favio Cavalli. Els Taviani, durant sis mesos, van seguir tot el procés, des dels càstings per fer la tria d’actors, les posades en comú dels textos, els assajos i com els presos es van ficant en els papers cada cop més, fins un punt en què en el dia a dia tot és Shakespeare. Per aquests homes que es passen tot el dia entre reixes, l’obra teatral es converteix en tot, es converteix en una espurna de llibertat que tenen entre aquelles quatre parets i s’hi endinsen amb totes les forces. El film no surt mai del recinte de la presó i el més impactant és la força que desprenen aquests actors no professionals pels que l’obra teatral es converteix en tot, “Fins que no vaig descobrir l’art no em vaig adonar que aquesta cel·la és una autèntica presó” diu un d’ells.
El film dels Taviani té molta força visual on hi juguen amb diferents estils de fotografia i també trobem la força escènica d’aquests actors no professionals de la presó Rebibbia, sens dubte el que crida més l’atenció. Amb tot el film li manca introspecció dels personatges, els coneixem com actors, dins dels seus papers però no s’arriben mai a conèixer com a homes. Sabem que els suposa l’obra per ells, però deixa la sensació de què et queden massa coses per saber.
