Un prestigiós polític aspira a la presidència del seu país. Sembla que els vents bufen a favor seu. Però cal rentar algun drap brut. I per això demana l’ajuda d’un jove i ambiciós membre del partit. Però en política res es fa a canvi de res.
Amb unes eleccions a tocar i dins d’un rebombori social que posa en qüestió l’ètica i la moralitat de la praxis de la classe política apareix Poder Absoluto. Un duel a dos que posa sobre la taula l’ambició de poder i allò que la justifica o no. La corrupció dibuixada com una pràctica habitual de la quotidianitat política. La necessitat de passar a la història sembla legitimar qualsevol acció. L’afany d’un ego engreixat passa per davant de tot. Les accions pretèrites que fan esgarrifar queden justificades en la seva escala de valors. El país els necessita i el poder busca un aixopluc. Un aixopluc on aquesta classe podrà satisfer les seves ànsies de grandesa. Sense color ni forma. és igual si són d’esquerres o de dretes, corruptes o no. Perquè l’anhelat poder no entén d’aquestes coses. Només busca inflar-se més i més.
Malauradament ens trobem davant d’una epidèmia mundial. La societat pot copsar com la corrupció política brolla sense parar i com els pocs casos que són jutjats queden impunes. Fins a on arriba la sed de l’ambició? Aquesta pregunta vaga permanentment durant l’hora i escaig que dura la funció. La resposta final és terrorífica i esgarrifa que no ens sorprengui. Amb el cinisme com a bandera, la política actual vol fer congregar el poble amb rodes de molí. Només cal fer un cop d’ull a casa nostre. Tot i que l’ambició, el cinisme i la corrupció campen de diferent manera i color arreu del món.
Els drets humans, els principis ideològics i la dignitat queden en entredit. Per a ells és més important l’ordre que els permet situar-se per damunt de tots i justificar qualsevol atrocitat per tal de salvar el cul. Amb text i direcció de Roger Peña, Poder Absoluto apareix davant del públic com un thriller auster on la paraula prem les regnes de la trama. A penes acció, una escenografia sòbria i burgesa. I un duel d’actors en el que de vegades es troba a faltar un punt de acidesa. Tant Emilio Gutiérrez-Cava com Eduard Farel·lo belluguen per l’escenari de manera sòbria, sense massa filigranes. Potser perquè tracten amb personatges ferotges i sense escrúpols. I és que el text ofereix unes corbes argumentals pronunciades per les que la història anirà prenent textura de terror i capteniments esfereïdors. Amb una ambientació adequada i suficient els dos actors en tenen prou per entrar i per sortir de l’escenari.
En definitiva, ens trobem davant d’una obra que remou desitjos ocults. Que destapa, fent un exercici d’aproximació, els límits de l’ambició i de la corrupció. Un exercici que hauria de fer replantejar-nos què hi ha darrera de l’ambició humana. Decidir a quin cantó de la balança volen estar els exculpa del mètodes emprats. Què fa sentir-se diferent a algú de la resta? Quin plaer hi ha en el fet de sentir-se superior a la resta? El poder ambiciona poder i tot plegat va esdevenint una bola que acaba esclatant dins d’un mateix… però que esquitxa tot el voltant. Una obra que apareix en un moment adient i que respon a allò que gran part del poble intueix.
Es pot veure a: La Villarroel
Text: Roger Peña i Carulla
Intèrprets: Emilio Gutiérrez Caba, Eduard Farelo.
Envía una resposta