De verden cuando

2012-11-21

7Valoració

Millán Salcedo, que tots recordareu com una de les parts fonamental del grup còmic Martes y 13, habita aquest dies l’escenari del Teatre Condal, amb “De verden cuando”, el que ell defineix com un “divertimento humorísticomusical-cantábile”.

Des de que Martes y 13 desaparegués del calendari, el recorregut en el món de l’espectacle de Millán ha estat, com ell ben defineix, com el del riu que rega la seva terra natal: El Guadiana. Ara el veiem i ara no el veiem. Però sigui com sigui ell segueix en els seus 13, publicant llibres, fent pintura i collages, interpretant algun personatge en alguna obra de teatre, o posant-hi tota la pell en shows com “Un piano verde”. “Si un violinista se subió a un tejado, ¿por qué yo no me puede subir a “Un piano verde”?”. La seva gosadia va tenir una bona recompensa mereixedora de ser repetida “de verden cuando”.

Així que Millán no ha tingut reticències alhora de basar-se en aquell “Un piano verde” per repetir fórmula i, esperem que èxit. Així ho explica ell: “lo que vais a ver, no tiene nada que ver con lo que habíais visto, más que nada porque ya no os acordareis, y sobre todo, porque lo que hoy os ofrezco, sé que es lo que deseáis ver; no sé si me explico…”. Sí, sona confús.

El que sí està clar és que a “De verden cuando” podreu veure a Millán fent de les seves. Cantant, ballant, fent imitacions i ganyotes. “Jaté!”. Assegurant als presents com a mínim un bon grapat de riures. El seu discurs és forma a base de les seves reflexions sobre El Rei, un elefant, la pantoja, eurovisión, “Cuéntame” i personatges com el de Gloria Fuertes o el “Maricón de España”. Queda dit.

Res de nou sota els focus. Tot i així l’home de les 100 ganyotes 1000 vegades vistes aconsegueix el seu objectiu, que passem una bona estona. Potser el temps que feia que no testàvem la seva recepta fa que oblidem que ja en el seu temps vam acabar una mica tips del seu sabor.

Entre rialla i rialla, “de verden cuando” no podem evitar una certa sensació tristesa. Està molt bé que aquest divertiment ens faci rememorar altres grans moments de divertiments, però amb tot la sensació d’estar davant un acomiadament es passeja pel pati de butaques. Millán se’ns revela com un home gran que fa gala de la seva grandesa, entesa aquesta també com a sinònim de vellesa, i de l’acorament a un passat més gloriós recordat amb nostàlgia.