Vespres de la Beata Verge

2012-11-20

8Valoració

És preciós encaminar-se a la sala Beckett disposat a sorprendre’s amb alguna proposta interessant. És trist saber que sales com aquesta estan pendents d’un fil degut a la política del país. Un país que no aposta per la cultura és un país disposat a perdre’s en l’oblit. Vespres de la Beata Verge dirigit per Jordi Prat i Coll, quatre dies en cartellera a la sala Beckett.

Un pare en la sala d’espera d’una sala d’autòpsies on ha anat a recuperar el cos del seu fill que s’ha suïcidat, és l’avantsala d’un text increïble d’un autor molt potent i poc conegut aquí: Antonio Tarantino. La situació no és complexa, però la complexitat esdevindrà a partir del què construeix aquest pare davant la pèrdua d’un fill transvestit i que practicava la prostitució. Tota l’obra teixeix un món de camí al més enllà a partir de la simbiosi de mites coneguts de diferents civilitzacions. Serà el camí que seguirà el pare per aproximar-se al seu fill que ja no hi és. A mode de conversa amb ell, guiant-lo en el seu traspàs.

Jordi Prat i Coll aposta per una posada en escena entenedora, sense guardar sorpreses finals a l’espectador. Deixant l’espai que requereix al text. Des del primer moment instaura la mort en escena, amb el cadàver del fill sobre la taula d’autòpsia. I el pare construint un món, verbalment, en un escenari gairebé buit. Joc de llum, música i sobretot, paraula.

Treball titànic per part de l’actor principal, el pare, Oriol Genís, que es desdobla en múltiples veus en l’elaboració de la conversa amb el seu fill, i que porta el pes de tota la obra durant els seixanta cinc minuts que dura la posada en escena. Un treball preciós, gens desbordat, amb la contenció mesurada que fa que l’actor esdevingui transmissor d’un text que ja de per sí té una gran força. Difícil treball actoral, molt ben resolt. El seu “partenaire”, el fill mort, Guillem Gefael, s’encarrega en el transcurs dels últims minuts, d’intentar treure el pes dramàtic que va adquirint el que succeeix en el text. Una aposta arriscada per part de direcció, que provoca una disjuntiva en l’espectador. Acabar aquesta obra amb un somriure i amb picada d’ullet, que no obstant no treu del tot la inquietud a la que s’arriba de la mà del pare que elabora el dol.

Poesia escènica, bellíssima. Una proposta difícil i ben resolta. Un repte per a tot l’equip. El text té un pes tal que cal donar-li l’espai suficient per poder respirar-lo. Això s’aconsegueix d’escreix des d’una mirada humil i senzilla al que se suposa que és l’elaboració d’un dol, i de la relació de l’home amb els mites i les religions. D’aquesta manera s’aconsegueix crear una complexa xarxa que atrapa l’espectador des del minut zero. Una llàstima, només quatre dies en cartellera.