La carrera de Léos Carax,tot i ser llarga en el temps, no és gaire prolífica: en els últims 26 anys només ha dirigit els llargmetratges “Mala sangre”, “Los amantes de Pont Neuf” i “Pola X” i hem hagut d’esperar més de 12 anys per veure una nova creació seva. “Holy Motors” és una pel•lícula realment especial, una proposta original, que ens deixa diferents nivells de lectura i un cant emocionat al poder del cinema i la ficció en els nostres dies.
Explicar la trama de la pel·lícula és extremadament complex per les múltiples interpretacions que es poden donar a la història, però podem començar per donar una versió estàndard. El senyor Oscar fa cada dia un llarg recorregut per París amb la seva limusina. En cada una de les parades rep un encàrrec que l’obliga a interpretar un nou personatge i posar en escena una petita història.
Aquesta sinopsi no sembla dir massa sobre la pel·lícula i el cert és que tampoc es pot dir més sense trencar tota la màgia que conté. De l’experiència que vam viure en la seva presentació al Festival de Sitges podem dir que la reacció del públic és de sorpresa i fascinació davant de la mescla de gèneres i històries que posa en escena Léos Cárax. No és una producció que generi una resposta unànime però sí que permet llargues hores de reflexió i comentari.
La història és una successió de micro-històries unides per una limusina, metàfora de l’home modern, mai quiet, sempre canviant. Comparteix aquesta idea amb Cosmopolis de Cronenberg, on també apareix una limusina i un protagonista en transició. Però a Holy Motors aquesta idea del canvi és molt més evident. Carax juga amb la personalitat mal·leable del protagonista per construir una realitat que amaga darrera múltiples preguntes: qui envia els encàrrecs al protagonista? Està tothom interpretant a un personatge? El protagonista té una vida normal a banda de la seva “feina”? Existeix una vida normal? On està la barrera entre realitat i ficció? Són interrogants lògics que s’uneixen a les diferents interpretacions que se li poden donar al discurs del director.
Carax parla de la importància de la ficció a l’hora de construir les relacions humanes i d’influir en el nostre comportament, de la personalitat com a màscara que protegeix el veritable ésser interior, de l’home com a ésser reactiu i no proactiu davant de tot el que li passa a la vida,… Hi ha molts elements a interpretar, múltiples històries per seguir, una gran quantitat de detalls en què fixar-se, que conviden a reveure la pel·lícula. Però el més important és que, tot i ser una proposta tan estranya, acaba emocionant, perquè l’espectador troba veritable amor per la feina que s’està fent, per l’art de contar històries. La pel·lícula, per la seva banda, es dirigeix a tots aquells disposats a deixar-se emportar pel cinema i pels seus valors universals i que han acabat per mediatitzar la realitat.
El treball de Léos Carax en la direcció és d’una gran elegància, variant el ritme narratiu, fusionant recursos i triant sempre la millor manera d’explicar cada història. Cada imatge amaga una petita obra d’art, un excel·lent treball de fotografia, de disposició d’elements i de narració. Cal dir també que la pel·lícula no arribaria al nivell que té sense el talent sobrehumà de Denis Lavant, que dona vida a tots els personatges de manera creïble, que es posa a la pell de persones completament diferents en un esforç interpretatiu que és una mesura del seu immens talent.
Holy Motors és una experiència obligatòria per tots els amants del cinema i de les històries. És obligatori deixar-se emportar, no preguntar-se massa coses mentre es veu la pel·lícula i gaudir. Després arribarà el temps de la reflexió i la discussió, però durant gairebé 120 minuts estarem allà, deixant-nos abraçar per les històries, pel CINEMA.
Envía una resposta