Theatre Uncut: La cultura no és un luxe

El projecte del Theatre Uncut, teatre contra les retallades, s’ha presentat avui davant d’unes setanta persones reunides a l’estreta sala de l’Obrador de la Sala Beckett. Les lectures dramatitzades acompanyades de música han conquistat el seu públic, amb els seus temes compromesos amb la situació política actual.

Aquesta acció teatral d’actualitat calenta s’insereix en la vaga general d’avui per provar un cop més que la cultura no es un luxe, sinó una necessitat. Necessitat perquè ens permet replantejar-nos com a éssers humans dins d’una societat en canvi permanent, canvi que hem d’estimular nosaltres mateixos.

Moltes vegades ens sentim impotents i sols davant dels desnonaments del veïns, davant les nostres aparentment inútils protestes i davant del futur. Però no podem deixar que el nostre món s’articuli únicament des d’una perspectiva capitalista neo-lliberal de retallades i deutes. Per això existeixen les assemblees de barri, els sindicats, les vagues, però també el teatre, que pot ser portador, no necessariament de solucions, sinó d’idees noves i estimulants que ens podem ajudar a pensar.

Això ha passat avui a la Sala Beckett gràcies a l’interessant treball de diverses companyies, actors, directors i músics que ens han proporcionat una lectura dels textos dels dramaturgs contemporanis Stef Smith, David Greig, Anders Lustgarten, Helena Tornero, Lena Kitsopoulo, Blanca Doménech i Marco Canale. Amb un tractament de l’espai minimalista, únicament amb faristols, un carret de la compra i uns vàters, han aconseguit donar cos a la paraula, entrecreuant veus de narradors i de personatges, viure els textos per tal de fer-nos tangible l’espai de la ficció, malgrat que sigui una lectura dramatitzada.

No obstant això, aquest lloc fictici del teatre no deixa de ser el reflex de la nostra realitat i el seu repte. ¿Acceptarem nosaltres també d’invertir els nostres cossos en un canvi social com fan els actors del Theatre Uncut? En relació amb la presencia massiva a la Plaça Catalunya, sembla que sí, ¿però es manifestar-se una acció prou important com per que tingui una veritable repercussió política? Milers de cossos no serveixen si no vehiculen una idea, una alternativa política i social. I aquesta alternativa és precisament el repte de la cultura.

Y dejaremos de pensar en defender lo conseguido por nuestros padres para poder atacar

por lo que profundamente deseamos.

Y no olvidaremos nunca que esta guerra será antes que nada una guerra a cuerpo abierto

sobre nuestros propios cuerpos.

Y vuelvo a mirar la plaza, por donde camina la gente.

Y pienso que nuestra fuerza tendría que ser una fuerza como la que tiene el árbol cuando se

ata a la piedra.

Y yo que pensaba terminar esta obra con un disparo pienso en esta frase:

“Buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacer que

dure, y darle espacio”.

Y prenderlo para empezar a vivir.

Fragment de Nacimiento de Mi Violencia, de Marco Canale