Ken Loach ens presenta una pel·lícula a mig camí entre el drama social tan habitual en ell i la comèdia agredolça. No es tracta d’un tipus de cinema que li resulti llunyà però en aquesta ocasió el director ha apostat més per explicar-nos una història optimista i positiva que magnificar la part dramàtica i més sòrdida.
Robbie és un noi que ha patit problemes de drogues i ha estat un temps a la presó per una agressió. Intenta refer la seva vida però el seu passat el persegueix i sobreviu cometent petits delictes. Com a resultat d’un d’aquests delictes es veu obligat a complir unes hores de treball comunitari; allà coneix a en Harry, la persona que dirigeix aquests treballs i el vigila. Harry veu l’esforç d’en Robbie per sortir de la seva complicada vida i comença a ajudar-lo. D’aquesta amistat el noi s’interessa pel whisky i ben aviat en el seu camí es creuarà una oportunitat d’iniciar una vida millor. Però tot passa per cometre un últim robatori, el més especial de tots els que ha comès.
La pel·lícula s’estructura en dues parts ben diferenciades. La primera és un drama social que ens explica la vida de Robbie i ens mostra els seus problemes i el rebuig social que viu. Només li queda la petita esperança d’iniciar una nova vida amb Leonie i la filla que tindran però aquestes esperances es veuen contínuament truncades per la família d’ella que no el vol ni veure o altres enemics que volen venjar-se. Trobem aquí al Loach més habitual, al que podem reconèixer fàcilment i que és capaç de presentar-nos situacions molt difícils des d’un punt de vista realista. La segona part s’apropa molt més a la comèdia. Robbie i els seus companys de treballs comunitaris tenen un pla per guanyar uns diners que els ajudin a tornar a començar, i es tracta d’un pla boig producte de la desesperació. Les situacions en aquesta tram del metratge són còmiques, a estones bastant divertides i amb un to agredolç que s’agraeix per no desconnectar totalment del drama de la primera part.
Els principals problemes del film són que les dues parts estan tan desconnectades que poden fer pensar a l’espectador que està veient dues pel·lícules diferents i que el conjunt és molt previsible, producte de l’excés d’optimisme de la trama. Són problemes que no impedeixen gaudir d’una història senzilla però elegant, amb bons diàlegs, situacions divertides i uns protagonistes que es fan estimar.
Els actors estan, com sempre a les pel·lícules de Loach, més que correctes. El debutant Paul Brannigan construeix un Robbie en contínua contradicció entre el seu jo passat i els seus anhels de canvi. La seva interpretació resulta molt natural donant vida a un noi real i creïble amb un carisma que traspassa la pantalla. John Henshaw com Henry i la resta d’actors són el perfecte contrapunt al protagonista, donant vida a la figura paterna o als companys que l’ajudaran a trobar la porta a una nova existència.
La parte de los ángeles és una pel·lícula petita però amb encant, un drama en aparença dur però que progressivament esdevé una comèdia molt positiva i amb un optimisme que s’agraeix, sobretot en els temps que estem vivint.
Envía una resposta