Una de les comèdies estrenades aquest any té com a protagonista a un actor que des del final de “Friends” no ha trobat cap producte d’èxit. Matthew Perry es va fer mundialment famós donant vida a Chandler. Després va demostrar el seu talent a “Studio 60”, una excel·lent sèrie que desgraciadament no va poder sobreviure en una network com NBC. “Mr Sunshine” va ser una comèdia totalment fallida tot i comptar també amb Alison Janney, i hem hagut d’esperar a aquest “Go On” per retrobar-nos amb el millor Perry i amb un producte que està a l’alçada de les seves capacitats.
Perry interpreta Ryan King, un locutor d’esports que està recuperant-se de la mort de la seva dona. Com que la seva situació no millora, el seu cap li recomana (i obliga) a apuntar-se a un grup de suport. Així acaba en una sessió dirigida per la Lauren i es troba amb un estrafolari grup de persones que a poc a poc es convertiran en una part important de la seva vida.
Go On és una comèdia amb un plantejament ja vist en molts altres productes. El seu punt de partida recorda al de Community, amb el grup d’estudiants proscrits que decideixen fundar un club per fer treballs i preparar exàmens. I com Community, encara que sense arribar al seu nivell, Go On aprofita tot el potencial de la idea per acabar deixant-nos una de les estrenes més interessant d’aquesta fluixa temporada.
El fil conductor de la sèrie és el desinterès del protagonista per la teràpia. Ryan decideix assistir a les sessions del grup seguint les ordres del seu cap per tal que el deixin tornar a la feina. Però des del primer moment, els seus estranys companys no li deixen mantenir aquesta relació tan freda i distant i l’involucren en les diferents activitats que organitzen. Així, Ryan començarà a abandonar la seva superioritat i aprendrà a apreciar els seus nous amics, millorant també com a persona.
Una de les principals virtuts de Go On és el seu repartiment començant per un inspirat Matthew Perry. Tot i que l’ombra de Chandler és allargada, Perry és capaç d’allunyar-se d’ella interpretant a un home que deixa una primera impressió gens positiva però que lentament va mostrant un bon fons. Els capítols passen i Ryan millora, de la seva depressió però també interiorment, desenvolupant virtuts i aspectes del seu interior que la seva personalitat mediàtica amagaven. Perry aporta suficients matisos al seu personatge per escapar de l’estereotip de comèdia i construir un home més sòlid i apreciable. Al costat de Ryan tenim a un variat grup d’actors que donen vida als seus companys, tots ells personalitats extremes que funcionen com a perfecte contrapunt i que, en els primers episodis, es van presentant i conduint les trames de la sèries. El grup és compacte i amb bones sinergies tot i que alguns dels personatges necessiten encara créixer i demostrar la seva validesa.
Entre tots ells destacaríem Lauren Bennet (Laura Benanti), la persona que dirigeix el grup i que mostra una personalitat més insegura del que seria esperable, Anne (Julie White), una lesbiana que tracta de superar la mort de la seva companya i que s’ha quedat atrapada en la fase de la ira en el procés del dol i Mr. K (Brett Gelman), un home misteriós i extravagant que no sabem ben bé quin problema pateix perquè tothom té por de preguntar-li. Tot i que destaquem el treball d’aquests tres actors, tota la resta del repartiment està bé i segurament els seus personatges aniran millorant a mesura que les seves històries siguin explicades.
La sèrie ha rebut una bona acollida, amb audiències de 6 o 7 milions que li han assegurat una temporada completa. En l’apartat de ressenyes, aquestes han estat en general bones i la sèrie té una nota de 66/100 en Metacritic i 7.8 en IMDB. Els comentaris positius remarquen la qualitat del repartiment, uns guions ràpids i el carisma d’un Matthew Perry que aquest cop sí l’ha encertat.
Go On és una d’aquestes sèrie americanes plenes de bon rotllo. Funciona com a producte al servei del seu actor principal perquè els secundaris importen (fins i tot més que ell). Potser no és tan absurda i original com Community o tan sòlida en la construcció de trames com Modern Family però Go On és una proposta ben concebuda, plena de sentit i que aconsegueix fer-nos sentir propers a uns personatges d’allò més extravagants.
Envía una resposta