Les tres germanes
9Valoració

Heus aquí una atmosfera neta i polida, divertida i lenta. Entre cadira i cadira hi trobem Txèkhov en llengua materna. Declan Donnellan, l’elogiat director britànic,  torna a enamorar a amb una poètica teatral portada a través de tècnica i emoció russa. La pulcritud de l’acció és servida amb elegància al Teatre Municipal de Girona dins el marc del Festival de Temporada Alta.

Textures rugoses i sedoses, formes curvilínies i línies de moviment rectes. Tot banyat de pigment blanc i negre, on també hi té cabuda un verd militar ben apagat. En la posició central s’hi està una casa clàssica de camp, senzilla i bonica, tan delicada i petita com si fos de joguina. Un cop ens hi endinsem, descobrim la vida de les tres nines, germanes entre sí, rodejades per un camp de cadires i taules, que es reuneixen i s’enfilen unes a les altres per tal de recrear els diferents llocs on passa l’acció. Una posada en escena d’elements d’estil tradicional igualment camaleònics. Un bon joc espaial de cadires i taules. Al fons, dues teles allargades, a banda i banda, amb dues fotografies de la mateixa finestra però amb punts de vista diferents. Un marc des d’on mirar el món exterior que varia la perspectiva segons una sigui l’Olga, la Masha o la Irina.

El projecte del Donnellan, el qual anteriorment havia adoptat La Tempesta de Shakespeare magistralment, serveix esplèndidament a l’autor. És justa en tots els sentits. Es diria que reflecteix la quadratura del cercle. És tant que arriba el moment d’obviar els subtítols i sentir. Conté la fredor familiar russa necessària que contrasta amb els personatges més humans i propers com són la minyona i la fragilitat del doctor. Hi ha acció alhora que hi ha passió. Tot i que en general les tres hores de durada tenen un ritme lent (comú en Txèkhov), existeixen aquells inputs que fan que un no es desenganxi del que passa sobre l’escenari.  La germana més aspra, Masha, fluixeja a l’inici, però esdevé un monstre esquerp i revolucionari en la resta del transcurs dramàtic. Tots els personatges mantenen una progressió potent, amb relacions preestablertes però que variaran amb certa acceleració inconstant i que es denota a mesura que avancen Les Tres Germanes.

Les tres germanes Temporada Alta

Copyright: Igor Zakharkin

El moviment lumínic també té una gran sensibilitat que aconsegueix escenes no tan sols paral·leles sinó que juxtaposades en imatge. Quant el so junt amb el moviment corporal, entre la guitarra, els balls i els cants a veus, es crea una atmosfera d’una il·lusió de felicitat. Fallen certs moments sonors de gavines, dispars, el nen plorant, etc. ja que no cohesionen amb la qualitat fina del conjunt teatral. Un altre sentit força notable és l’olfacte. Entre cigarros i puros es produeix aquell moment meravellós en què l’actor ja fa cinc minuts que fuma però just quan aquest intervé en la conversa és quan un olora la densitat d’aquell fum.

Fa somriure alhora que entristeix. Són aquest temes existencials que Txékhov va citant a través d’autors com Voltaire i Gógol: “que avorrit viure en aquest món”. Realment hem de saber el perquè de les coses de la vida? Són les tres noies que tan sols formant una unitat podran sobreviure, perquè l’una sense les altres dues no existeix, no té vida.


Es pot veure a: Teatre Municipal de Girona
Text: Anton Txèkhov

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies