El Theatre Uncut, acció artístico-política mundial per denunciar els abusos de la dictadura del mercat i en contra de les retallades, tindrà lloc del 12 al 18 de novembre, ocupant teatres, carrers i espais públics. A Barcelona, el projecte tindrà lloc a la Sala Beckett i a altres espais del 12 al 18 de novembre.
La idea de Theatre Uncut va néixer l’any 2010 a Anglaterra, amb la finalitat de protestar contra les retallades de la despesa pública a la Gran Bretanya. L’any 2011el projecte va involucrar a dramaturgs coneguts del Regne Unit que van escriure obres de teatre breus per a l’ocasió. Aquestes peces, lliures de drets, es van penjar a la web i qualsevol interessat va poder descarregar-les de forma gratuïta.
També es va fer una crida convidant a tothom a realitzar posades en escena i lectures dramatitzades per tot el país i a diferents espais com teatres, escoles, centre comunitaris, pubs, universitats, carrers, sales d’estar de cases particulars… El fet és que va aglutinar un èxit tant gran que el projecte es va estendre a d’altres escenaris internacionals com Irlanda, Alemanya o Estats Units.
Aquest any, Theatre Uncut es repeteix a Europa sencera i inclou els textos d’escriptors de tot el món que viuen l’actual complexitat política. Es tracta de dramaturgs de Síria, Grècia, Espanya, Estats Units, Islàndia i el Regne Unit que parlen de la situació econòmica i social dels seus països, volent així qüestionar la crisi actual del món capitalista. A Barcelona, les obres es podran veure a la Sala Beckett de Barcelona el 14 de novembre de 2012, moment en que es desenvolupa mundialment l’acció de Theatre Uncut.
En aquestes peces breus, apareix una realitat en la qual l’economia dirigeix les relacions humanes, com en 250 mots de Stef Smith, en què una dona de negocis es vol suïcidar i no es troben arguments per dissuadir-la de fer-ho .També l’economia dirigeix les relacions sentimentals, així ho veiem a l’obra Preu de Lena Kitsopoulou, on una parella fins i tot acaba comprant fins a un nadó. També s’hi denuncia la política regressiva i gairebé dictatorial d’avui dia, la qual és retratada a Avui d’Helena Tornero, que parla dels mètodes de la policia per difondre la violència a les manifestacions.
La metàfora s’utilitza com a arma política, com a L’evasió d’Anders Lustgarten, en què una presó serveix per dibuixar la realitat actual. I també el cinisme, com a Indulge d’Andri Snaer Magnuson i Thorleifur Örn Arnarsson, que en la seva proposta busquen nous valors per una multinacional, pel que reinventen els set pecats originals donant-los connotacions positives.
Es parla també de la relativitat del sofriment i dels abusos a Blondie, de Hayley Squires, amb una comparació entre la situació de vida a Europa i a altres país del món; a El principi, de Neil Labute, es qüestiona la dependència del fill revolucionari de la situació econòmica estable del seu pare, la contradicció entre canviar el món i estar dependent de la societat per viure.
Hi ha peces que acaben amb un missatge positiu -com a L’espina dorsal de Clara Brenna, que veu en els llibres i el coneixement les eines per canviar el món- o en una visió negra -com a Punto Negro de Blanca Domènech, en que el protagonista lluita sense èxit contra l’explotació laboral-.
Així, gràcies als dramaturgs contemporanis que han acceptat participar en el projecte, s’han anat dibuixant i qüestionant poc a poc els conflictes actuals d’un món en què la política ha de redefinir-se, de la mateixa manera que el nostre paper com a ciutadans amb una responsabilitat comuna en el desenvolupament futur de les nostres societats.
Envía una resposta