La societat connectada, amb Internet i les xarxes socials, és un pas més (un dels més significatius) en el continu exercici de voyeurisme que ha acompanyat l’ésser humà. Ens agraden les històries, les de ficció i, especialment, les de les persones amb les que compartim temps i aquest espai que anomenem Terra. Les converses entre amics que giren al voltant d’aquells que no es troben presents o les hores que passem veient als participants de “Gran Hermano” són l’altra dosi de ficció que necessitem en les nostres vides, la ficció que sorgeix de la vida real i que nosaltres mateixos construïm. D’això parla “En la casa” (“Dans la maison”), la pel·lícula de François Ozon que va guanyar al Festival de San Sebastian i que està basada en l’obra “El chico de la última fila” de Juan Mayorga.
Un professor desencantat amb els seus alumnes i que viu amb fredor la seva vida, retrobarà la il·lusió quan, entre les redaccions que ha rebut de la seva classe, descobreix la crònica que un alumne fa de les estones que passa a la casa d’un company. Presentades com l’esquelet d’una novel·la, el professor s’implicarà en ajudar a aquest alumne a millorar, mentre es deixa emportar per aquest món que ell li presenta, a mig camí entre realitat i ficció.
François Ozon estructura la pel·lícula a partir d’un grup d’eixos que li permeten parlar de l’atracció per les històries alienes, el procés de creació, l’art o les relacions de parella. Ozon construeix un joc de miralls i difumina la línia entre la ficció i la realitat. La confusió entre els fets narrats i els imaginats pel noi no la pateix només el professor sinó també l’espectador que, gràcies a l’habilitat del director, queda atrapat en la teranyina que va construint. Aquest joc virtuós va avançant, es va fent cada cop més sòrdid, cada cop més incòmode per professor i espectador. És un joc que denuncia l’atracció malaltissa vers les vides alienes i la nostra capacitat de modificar la realitat per “millorar” la història.
Però la pel·lícula va més enllà d’això. El professor és un mentor pel noi i li ensenya tot el que sap sobre literatura i creació. Així, el metratge es desplega com un manual d’escriptura, discutint sobre recursos narratius, estereotips, gèneres i el cànon de l’art. Les lliçons no són només per l’alumne, també estan dirigides a l’espectador, que valora molt positivament el sentir-se inclòs en aquesta classe magistral. La ficció està tan present en les nostres vides que discutir les idees sobre les que es basa és cada cop més necessari, essencial per poder seguir “co-creant” la nostra realitat.
En la casa conté molts més temes. La pel·lícula parla de les relacions de parella, de les relacions familiars, s’atreveix a criticar lleugerament el sistema escolar, té un punt de thriller, de drama, de comèdia romàntica… Tot això forma part del guió de la pel·lícula. I el millor de tot és que l’excés de contingut no ofega la història, s’integra orgànicament amb ella i la fa créixer. El treball d’Ozon amb una direcció elegant, plena de recursos que impliquen directament a l’espectador i l’arrosseguen de la mà és molt responsable de les sensacions positives que ens emportem.
No podem tampoc oblidar les excel·lents interpretacions que conté el film. Fabrice Luchini (el professor) i Ernst Umhauer (l’alumne) donen vida a un duel interpretatiu d’alt nivell, amb la sensibilitat suficient per caminar en la frontera entre depredador i presa, amb gestos mínims però que diuen molt. Umhauer sembla un angelet però la seva mirada, plena de malícia, resulta irremediablement atractiva. Els secundaris, Kristin Scott Thomas i Emmanuel Seigner, són el contrapunt necessari que serveix per arrodonir els mons dels protagonistes, però a la vegada compten amb les seves pròpies històries que s’integren perfectament en la narració principal.
Podria parlar del que no m’ha agradat, d’uns deu minuts finals que no m’acaben de convèncer, però són tantes les virtuts de la pel·lícula que aquests deu minuts no poden esborrar el gran nivell de la proposta. En la casa conté una anàlisi intel·ligent i inspirada de la nostra naturalesa i ens dona una classe magistral de creació. Si això ho unim a personatges complexos i perfectament definits, un ritme trepidant, grans diàlegs i excel·lents interpretacions, no queda cap dubte que estem davant d’una de les millors pel·lícules de la cartellera.
David, no t’espatllaré la crítica, però potser aquesta tendència tan francesa a donar lliçons a tot arreu em carrega. Per això trobo un bon punt la rèplica mordaç de Claude en un moment on la voluntat d’alliçonar de Germain ja clama al cel.
A mi em va semblar que volia ser lleugerament torbadora, però no acabava de reeixir en aquest ànim. Potser pel fet de voler mesclar massa coses: torbar amb la curiositat llindant el voyeurisme y el thriller, l’alliçonament sobre l’art i la literatura, sobre el bé i el mal…