Hamlet Machine
8Valoració

Ens trobem a l’Espai Brossa La Seca, aquest cop a la sala Leopoldo Fregoli, un espai buit convertit en un lloc claustrofòbic: ben ple. Tres persones, que organitzen el material, corren amunt i avall en la longitud d’aquest ple vestits de blau. El públic ‘s’acomoda’ en tan sols dues files perimetrals als costats més llargs. Sona una música i el temps es para. Comença.

Se’ns presenta Hamlet Machine, un text teatral postmodernista de Heiner Müller de l’any 1977, el qual havia de ser un simple encàrrec de traducció de l’original Hamlet de Shakespeare. Doncs va esdevenir una traducció molt curta i densa, i força llunyana del clàssic shakespearià. Pel seu to, sembla que fós escrit posterior a la caiguda del mur de Berlín (1989) ja que introdueix un bon nombre de conceptes postmodernistes alhora que planta sobre escena els problemes socials del comunisme de l’Alemanya de l’Est. És precís no oblidar l’amplitud contemporània que conté Hamlet, aquest ‘intent d’entendre’s a un mateix i alhora mai poder arribar a concretar-se del tot’.

Hamlet, un Home Corrent, Ofèlia, Mare, Horaci/Poloni i Espectre es troben compartint el seu espai vital dins un magatzem, el qual representa ser l’Europa consumista. Darrera de les grans empreses encartonades en caixes s’hi amaguen el comunisme i el socialisme més utòpic. Sí que conté petits handicaps especialment plàstics (certa il·luminació massa potent, alguns objectes no jugats, entre d’altres). Tot i això, la vivacitat, que raja a dojo durant l’hora escassa que dura l’obra, es manté constantment alta arribant a màxims energètics realment espaterrants. Hi contrasten els moments de suspensió musical amb el fluir d’allò tant irònic com humorístic com els temes abordats amb més serietat. La proximitat amb els espectadors, la qual en un primer moment pot semblar incòmode i ofegant, ajuda en el transcurs de l’espectacle a la comunicació i empatia entre ambdós components.

Hamlet Machine La Seca Espai Brossa

El text segurament és l’element més important d’aquesta posada en escena perquè l’autor, en boca dels cinc grans creatius, parla d’ell mateix com a escriptor, al mateix temps que critica la política i el teatre del moment, a través de la història d’Alemanya. No tan sols es valora per la riquesa amb la que el va fundar Müller, sinó per la forma d’interpretar aquest monòleg a tres. Són Pau Sastre, grandíssim en la interpretació i desbordant d’energia; un intens Jordi Sanosa; i una Ofèlia molt generosa en mans d’Andrea Portella. Tots fills de l’Institut del Teatre, director – Francesc Amaro – i ajudant de direcció – Carolina Llacher – inclusive.

Cal dir que és un treball molt equilibrat i amb un pes com a proposta molt interessant. Equilibrat quant la contribució tant actoral com de direcció, ambdues aporten un resultat molt llaminer, amb ganes de no perdre-s’ho. Quant el pes, en el sentit més innocent d’on sobresurt la passió per fer i fer i no parar: no hi ha res millor que veure com uns actors, dalt l’escenari, poden arribar a gaudir matant la Poètica aristotèlica, i fins i tot a Shakespeare i al propi Heiner Müller.


Es pot veure a: La Seca Espai Brossa
Text: Heiner Müller
Intèrprets: Pau Sastre, Jordi Sanosa i Andrea Portella.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies