Al Teatre Gaudí, Cristina Clemente presenta aquesta obra amb un text que va ser finalista a la primera edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana (Temporada Alta 2011). Una història d’amor casolana plena d’humor i reflexió.
Una parella s’enfronta a quelcom més que una decisió. Tenir un fill representa un canvi significatiu a les seves vides. Un tirar-se des del trampolí cap a la piscina. Pros i contres entren en conflicte amb el desig i la pressió familiar i social. La voluntat, la comoditat i les ganes de ser feliços s’accionen. Al final, prenen una decisió i l’efecte dominó comença a tombar peces, any rere any, i no s’atura fins al final. Santi Ricart i Alícia Puertas, l’actor i l’actriu que apareixen a l’obra, ensenyen la seva relació partint d’aquests punts. Unes vides que prenen una inèrcia cap a unes dinàmiques inimaginables, plenes de sorpreses i convencionalismes. El desig i la voluntat passen a ocupar un lloc secundari a les seves vides. Allò que comparteixen esdevé diferent. El temps corre, els problemes i les inquietuds també. I tot per acabar tancant un cercle del que creien haver sortit.
Ens trobem davant d’una comèdia dinàmica tot i que damunt de l’escenari veiem només dos personatges, encara que n’apareixen més. Una escenografia austera plena de petits elements que arrodoneixen el diàleg d’aquesta entranyable parella. Fugint dels tòpics i amb una força subtil, la direcció i text de Cristina Clemente conjuguen eficàcia i naturalitat. Però l’originalitat de l’obra rau en la manera de jugar amb el temps. Partim del present per barrejar passat i futur d’una manera imperceptible, fluida i coherent.
Els riures i les situacions còmiques es van succeint. El ritme, tot i el permanent diàleg a dos, esdevé àgil. Ple de normalitat i de girs adequats. Anem topant amablement amb sorpreses futuristes que provoquen el riure i l’esgarrifança moral. La retallada de drets socials que comencem a patir a casa nostra dibuixa un camí de ruta tristament previsible. I aquesta obra ens ofereix un exercici de predicció colpidor i divertit. Vivim com volem? Fins a quin punt ens condiciona la pressió social?
El que fem sobre les nostres vides sovint queda guiat per paràmetres familiars i ambientals que ens aboquem cap a una caiguda al buit. Una caiguda sense control amb una velocitat que ens allunya d’allò que ens fa feliços. I quan torna la calma al punt de partida el temps i la manera de viure’l han corregut més del compte…i la piscina ja és a tocar. Vivim la història d’amor què volem? El treball dels actors porten en safata un missatge poderós que va més enllà del món de la parella. Alícia Puertas destaca amb un treball excel·lent capaç d’arrencar-te el riure i de nuar-te la boca de l’estomac. La seva expressivitat transporta l’espectador a un ampli reguitzell d’emocions. De manera franca i autèntica.
I és l’autenticitat d’una història comú la que fa de La nostra champions particular un camí ple d’intel·ligència, tendresa, comicitat i senzillesa. Una història d’amor quotidiana que ens duu més enllà del riure. Capaç de despertar consciències, que ens pregunta cap a on anem i si volem fer-ho. Tot plegat amb un llenguatge proper i pocs recursos escènics. No calen massa guarniments. El missatge arriba potent. La caiguda sembla imminent. I abans que ens en adonem haurem arribat a la fi.
Es pot veure a: Teatre Gaudí
Text: Cristina Clemente
Intèrprets: Alícia Puertas i Santi Ricart.
Envía una resposta