Gerhard i Gerhardt

Compromís amb les arrels i esperit avantguardista, voluntat moderna i passió per l’exotisme i el folklore, és el que reflecteixen les composicions del català Robert Gerhard, com l’”Albada”, i també les del primer Stravinsky de “L’ocell de foc”. Dues peces mestres, que vam poder escoltar acompanyades de la virtuosa, incommensurable interpretació del violoncel·lista berlinès Alban Gerhardt, qui va brodar una bella versió d’un concert del compositor francès Edouard Lalo que va fer estremir a l’Auditori.

Sens dubte, Schönberg i Stravinsky van ser els dos grans sismes que van sacsejar la tradició simfònica austríaca i germànica, inaugurant així l’era moderna. El català Robert Gerhard –de pare suís i mare francesa– es va fascinar amb l’afany rupturista de Schöberg; sens dubte, la seva gran influència, que va saber combinar amb la seva devoció pel llegat de la música popular catalana. Així vam poder comprovar-ho el cap de setmana passat en la interpretació d’aquesta bella “Albada”, d’amb prou feines deu intensos minuts, que el director titular de l’OBC Pablo González va dirigir amb bon pols en la primera part d’un impressionant recital.

De (Robert) Gerhard passem a (Alban) Gerhardt, un jove i molt experimentat violoncel·lista alemany que actuava per primera vegada a l’Auditori i que, amb la subtilesa i depurada precisió de la seva interpretació del magnífic “Concert per a violoncel en Re menor” del romàntic francès Lalo, va aconseguir commoure a tot el públic, com va demostrar la llarga ovació que va tancar la primera part del concert. Gerhardt va voler agrair-ho (i més tenint en compte que a Barcelona havia aconseguit reparar el seu violoncel Matteo Gofriller just a temps per a aquest concert), brodant, ja en solitari, el cèlebre preludi de la primera de les suites per a aquest instrument de Bach. Van ser moments de colpidora bellesa que ens van recordar la també memorable interpretació que Lluís Claret va brindar de la mateixa peça a la sala 2 la passada temporada.

Alban Gerhardt

Després del descans, González i la seva orquestra van atacar una magnífica versió de “L’ocell de foc”, la primera de les peces que consagraria –abans de “La consagració…”– a Stravinsky com el definitiu iconoclasta de la tradició simfònica. Arrauxada i electritzant, com ho serien els seus posteriors treballs per als Ballets Russos de Diaghilev, aquí encara hi trobem ressons folklòrics així com influències del seu gran mestre Rimski-Korsakóv i de compositors francesos com Maurice Ravel o Claude Debussy. Durant quaranta-cinc intensos minuts, l’OBC va brillar al més alt nivell, conduint amb la deguda energia –combinant els brillants i ocasionals solos de metall amb els rampells triple forte de tota l’última part– a l’apoteosi final, una llarga ovació que González i tots els membres de l’orquestra van saber agrair com cal.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies