30/40 Livingstone

2012-11-04

8Valoració

Humor, tennis i antropologia. Això ens presenta el programa de mà del Lliure de Monjuïc a l’entrada de 30/40 Livingstone. Un va perdut, però disposat a deixar-se sorprendre per aquest tàndem que són Sergi López i Jorge Picó. Sala plena el dia de l’estrena, molta gent de la professió, encuriosida i ciutadans en general que aposten . L’espectacle el podem veure fins el 18 de novembre a la Sala Fabià Puigserver.

Un home insatisfet de la seva vida rutinària que no troba el sentit a les coses del dia a dia. Un home amb un buit interior que no troba l’espai on ubicar-se. Un home que busca. El què? Busca. Simplement busca. I en aquest camí cap a la cerca de quelcom, marxa lluny d’allò conegut. En una mena d’ecosistema global, troba un animal que l’aproparà més que mai al seu jo més profund.

Creat i dirigit per ells mateixos, Sergi López i Jorge Picó, que ja van treballar plegats en l’espectacle Non solum, ens presenten un ball entre text i cos, un monòleg a dos bandes que no deixa indiferent. Està clara la vis còmica de l’obra, però el viatge cap a altres emocions és molt interessant. Han sabut perfilar una línia que aprofundeix en el què són els éssers humans, com es comporten, com s’emocionen, des d’un lloc pròxim i fàcil de reconèixer però de forma no convencional. I situar-nos on som ara com a societat. En un partit de tennis, en un espai quadrat marcat amb línies de les quals no es pot sortir, on hem d’estar traient pilotes sense aturar-nos, on som observats des de la tribuna per uns éssers poderosos que instiguen la maquinària a no parar.

L’obra no s’instal·la en cap moment, sinó que viatja orgànicament cap a diferents indrets. De l’humor a la tristesa, de la por a l’agressivitat. Uns canvis a on s’hi arriba de forma totalment subtil, però que són molt potents. I els canvis conflueixen a nivell interpretatiu, gestual, emocional, sonor i d’il·luminació. I funcionen a nivell de públic. Es percep perfectament la comunió entre una banda i l’altra de l’escenari. I aquests moments són fantàstics.

Un espai molt ben trobat. Un enorme camp verd i una butaca són els únics elements a l’escenari que són reinterpretats de forma intel·ligent en escena. El joc amb la llum ajuda a crear ambients, formant tàndem amb el so.

Un viatge en tota regla. Un passeig acollidor que arriba a discórrer per llocs incòmodes que fan que un no s’instal·li com a espectador. Un tipus de teatre diferent, vingut de dos intèrprets i directors que es van conèixer a París a l’escola Jacques Lecoq. I que han sabut integrar perfectament el treball corporal i interpretatiu amb una posada en escena senzilla que omplen conforme avança l’espectacle. Un acte de generositat i un regal per al públic.