Arriba la versió catalana d’una obra d’èxit a l’escena francesa, escrita per Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte. Els dos estan darrera, a més, de la versió cinematogràfica que es va estrenar fa un parell de mesos i que encara es pot trobar a la cartellera. En aquesta ocasió, Joel Joan dirigeix un text adaptat per Jordi Galceran, i podem dir que en general conserva gran part de l’encant original.
Vicenç, un triomfador de més de quaranta, està a punt de ser pare per primera vegada. És convidat a sopar a casa de la seva germana Isabel i el seu cunyat Pere, on coincidirà amb una amic de la infantesa, el Claudi. Mentre esperen l’Anna, la futura mare, comencen a parlar sobre la paternitat. Una revelació sobre el probable nom del nen iniciarà el caos.
El nom ens parla de les relacions familiars i de l’amistat, de les coses que amaguem a les persones més properes i de la facilitat que tenim per fer mal sense gairebé adonar-nos. En aquest cas tenim un grup de persones molt proper i que pensen que ho saben tot dels altres però a mesura que avança la història ens adonem de la quantitat de secrets que amaguen i reflexionem sobre com dosifiquem la informació en les nostres relacions personals. Les converses dels protagonistes parlen de l’amor, de la família i del passat dels personatges i a poc a poc van descobrint un entramat d’aparences, de coses no dites que està a punt de posar en perill les seves relacions.
El text de l’obra (tant l’original com la versió de Jordi Galceran) és molt enginyós, ple de diàlegs ràpids i de rèpliques humorístiques, amb nombroses referències culturals. El text en català està completament adaptat, tant localitzacions com referències de tot tipus i l’adaptació en general no fa mal a l’obra. El punt de partida de la discussió, el nom del nen (i prefereixo no revelar de quin nom es tracta i que ho descobriu vosaltres), funciona a la perfecció i és imaginable en el context d’una conversa entre un grup d’amics; tot i així, era una excusa que funcionava millor en l’original francès que en la versió catalana. Petit problema a banda, a partir d’aquesta excusa l’obra explora l’honestedat i el veritable significat de l’amistat i posa en entredit unes relacions pretesament sòlides. L’únic punt negatiu és un final que abandona parcialment la ironia i s’introdueix en territoris més ensucrats.
L’escenari és bàsicament l’espai del menjador de la casa d’Isabel i Pere, un espai senzill però perfectament funcional per les pretensions de l’obra. Les actuacions del repartiment estan a l’alçada del que l’obra demanda, especialment Sandra Monclús i Lluís Villanueva, que donen als seus papers diferents matisos més enllà de la comèdia esbojarrada. Joel Joan, Xavi Mira i Mireia Piferrer també estan força sòlids però cauen un punt en una exageració que es pot assumir però pot molestar una mica.
El nom és un text molt divertit, esbojarrat i també reflexiu. La versió catalana manté les mateixes virtuts tot i que personalment jo l’he trobada menys divertida que la versió cinematogràfica. No obstant, ens garanteix una hora i mitja de riures i una bona estona de discussió sobre les reunions familiars.
Es pot veure a: Teatre Goya Codorniu
Text: Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière
Intèrprets: Joel Joan, Lluís Villanueva, Xavi Mira, Sandra Monclús i Mireia Piferrer
Envía una resposta