Quan Elomire, dramaturg intel·lectual de la companyia resident d’un imponent palau francès del segle XVII, rep l’ordre de col·laborar amb Valere, un còmic local que el príncep Conti ha descobert pel carrer, no s’ho pot creure. Ell, un autor intel·lectual i respectable, compartint cartell amb un poca-solta, xerraire i vividor? Elomire està convençut que la nova adquisició portarà a la ruïna el seu prestigi i el de la seva companyia. L’arribada de Valere al palau provocarà una trobada que ningú podrà oblidar.
Sorprèn trobar un text teatral escrit al s. XXI en vers a la manera de Molière. I sorprèn encara més que l’autor, en aquell moment comptava amb uns jovenívols 29 anys. David Hirson va revolucionar l’escena de Broadway i el West End amb un text que qüestiona la relació entre el que és culte i el que és popular en l’àmbit teatral, debat extrapol·lable a la resta de disciplines artístiques i del tot extemporani. Malgrat l’autor ens situï a la França de mitjans del s. XVII, el debat no està gens mancat d’actualitat.
És evident que aquesta forma triada per l’autor arribava amb la dificultat afegida de la traducció. Això feu que malgrat l’èxit esdevingut a les cartelleres de més tirada mundial, La Bête sigui una obra d’exportació més que complicada. Aquest fet, però, en el cas de la versió catalana, es veu beneficiat pel mestratge de Joan Sellent en aquest camp. El traductor és artífex i merescut mereixedor de l’èxit d’aquesta versió catalana. La perfecció dels versos alexandrins que construeix, vetllant per la seva fidelitat amb la voluntat -que no literalitat- de l’original, és l’arrel a partir de la que ha crescut tota la creació artística posterior.
I aquest text va arribar a les mans de Sergi Belbel, director -a les acaballes- del Teatre Nacional, qui dedica aquesta obra a totes les persones amb qui ha treballat durant aquests set anys. Belbel ofereix una posada en escena clàssica, donant protagonisme a les interpretacions i fent ús dels mitjans de què disposa. La profunditat d’escena de la Sala Gran i una escenografia que contextualitza en un ambient noble, clàssic, amb un espai central que es configura com un ring en el qual té lloc la lluita entre la vulgaritat i la cultura més exclusiva, abdueix perfectament a l’espectador.
Jordi Bosch dóna vida a Valere, actor sublim de carrer que aterra davant la cort reial per demostrar la seva vàlua. Bosch hereta un personatge que havia d’interpretar Anna Lizaran, essent inevitable qualsevol reminiscència cap el llistó tan alt que hauria deixat aquesta bèstia de l’escena catalana… Llargs monòlegs que comporten un desgast important per a l’actor, que, tot s’ha de dir, no renuncia a cert histrionisme amb què construeix alguns dels seus personatges. Al seu costat, magnífic com sempre, Jordi Boixaderas, donant vida a un Elomire mesurat, contingut, elegant i coherent en tot moment.
El resultat de tot plegat és un espectacle amb el qual delitarem el nostre oïda, qüestionarem alguns aspectes controvertits de l’art i lloarem el bon ofici dels nostres intèrprets. Sens dubte La Bête és tot un repte per a director, traductor i intèrprets. I tots plegats el superen amb escreix. Bon text perquè Belbel digui adéu al Nacional.
Es pot veure a: Teatre Nacional de Catalunya
Text: David Hirson
Intèrprets: Jordi Boixaderas, Pepo Blasco, Jordi Bosch, Carles Martínez, Míriam Alamany, Abel Folk, Gemma Martínez, Anna Briansó, Queralt Casasayas.
Envía una resposta