Del director de la reconeguda American History X, Tony Kaye, i amb guió de Carl Lund, l’oscaritzat Adrien Brody es posa en la pell d’un professor turmentat que arriba a un institut per fer una suplència. Però el que podria ser un ambiciós retrat del professorat, acaba per contar tantes històries i entrar en tantes altres, que no passa de la dermis. Deixa un sabor de massa superficialitat.
L’actor Adrien Brody es submergeix en un món estudiantil marcat per la marginalitat social, l’apatia i el desinterès de pares i administració. Així, conta la història de Henry Barthes, un professor de literatura acostumat a fer suplències i, per tant, sense lligams estables amb els seus alumnes: quan els coneix de veres, ha de marxar. Una situació, la de la distància amb qui el rodeja, que s’entén (molt superficialment) des de la història personal que la cinta exposa, a poc a poc, amb flashbacks a la infància del protagonista.
Amb Brody -qui ací també intervé com a productor executiu, deixant veure una evident implicació en el projecte-, conviuen altres personatges igualment sacsejats per situacions personals intenses: la jove prostituta Erica (a qui interpreta l’actriu Sami Gayle (vista en la sèrie “Blue Bloods“) i l’alumna acomplexada Meredith (Betty Kaye); així com els companys de feina, interpretats per Marcia Gay Harden (en el paper de la directora Carol Dearden); Christina Hendricks (la professora Sarah Madison), Lucy Liu (interpretant a la consellera Doris Parker) o James Caan (el professor de mètodes dubtosos Charles Seaboldt), entre d’altres. Entre tots, configuren un perfil apàtic del sistema educatiu, superat per la realitat, la desídia i el fracàs.
La pel·lícula que firma Tony Kaye (American History X, 1998) té la intenció de ser tantes coses que, per mi, es queda en cap d’elles. Vol ser una pel·lícula sobre estudiants i professors, però no aprofundeix en les seues relacions, ni en les raons que han portat a uns i a altres a eixa situació. Pretén ser un manifest en defensa del professorat (original el seguit de testimonis amb què comença el llargmetratge, a mode documental), però tampoc analitza a fons el sistema (enigmàtic el personatge de Tim Blake Nelson, a qui se situa a un entorn familiar hostil i del que no es torna a parlar més). També té la pretensió de contar com és la societat adolescent dels Estats Units, i també podria convertir-se en un retrat d’aquesta, però es queda a la superfície. Tanmateix fa amb qüestions com la marginació social, el suïcidi i la vellesa. Ni tan sols el seu final aconsegueix explicar algunes seqüències.
En definitiva, la cinta vol ser un reflex de tantes inquietuds que no aconsegueix ser mirall de ninguna perquè passa, per sobres, de totes elles. No troba la seua definició, tot i que la seua ambició per ser una bona descripció d’un professor turmentat és evident. Les interpretacions, de nivell, es perden en un maremàgnum de problemes que no es resolen. I eixa indefinició és la que mareja a l’espectador. Caldria haver parat més atenció al subtítol (‘Detachment’, desvinculació en anglès), on ja s’avança: vincles, els justos.
Envía una resposta