Apoteosi Txaikovski

“Apoteosi Txaikovski” a l’Auditori, en un concert memorable servit per una OBC en plena forma, dirigida, en aquesta ocasió, pel gran director Dmitrij Kitajenko, especialitzat en els compositors més importants de la música russa.

Immillorable ocasió la que ens va oferir el passat cap de setmana l’Auditori per aprofundir en la singularitat de l’esfereïdor talent de Piotr ílitx Txaikovski, en un concert dedicat a repassar tres moments cimers de la seva trajectòria simfònica. Una OBC inspiradament romàntica, dirigida amb pols impecable per l’experimentat Dmitirj Kitajenko, un dels més aclamats directors d’orquestra de l’actualitat –responsable, a més, de les gravacions integrals dels grans compositors russos, de Rakhmàninov a Xostakóvitx–, va lluir en la seva versió més musculada i subtil.

La nit va començar amb una exquisida versió de la “Serenata per a cordes en Do major”, que va donar lloc a continuació a “1812”, la solemne obertura escrita per a commemorar la resistència del poble rus a l’atac de les tropes napoleòniques; una de les inusuals ocasions en les que el compositor, sovint acusat de ser massa “europeu”, va advocar per una música més propera a l’esperit nacional, que fins i tot incloïa una revisió paròdica de “La Marsellesa” . En ambdues obres es fa ben patent la vocació arrauxada i intensa d’una música generosament orquestrada, plena d’inesperades variacions tonals; sens dubte, un fidel reflex de les oscil·lacions anímiques del mateix Txaikosvki.

L’OBC i Txaikovski

Després d’una primera i contundent ovació, l’OBC escometria una versió prodigiosa de la seva quarta simfonia, una de les obres en que l’exercici d’introspecció adquireix més explícites ressonàncies musicals. Tal i com assenyala David Puertas Esteve, en el més que interessant text que acompanya el programa, el mateix autor va confessar-li a la seva mecenes, Nadezhda von Meck, que cadascun dels moviments de la simfonia encaixen perfectament amb un estat d’ànim prou diferent: la solitud extrema i la incapacitat de conquerir la felicitat en el primer moviment; la malenconia en el segon; els momentanis deliris producte de l’embriaguesa en el deliciós pizzicato del tercer; i, finalment, la tornada a la fatalitat i l’acceptació del destí. Tots aquests sentiments encaixarien perfectament un rere l’altre, gràcies a la precisió del tema-motto que, des dels primers compassos fins al final en forma de rondó, recorre tota l’obra. Com poden veure, el passat cap de setmana, vàrem gaudir, doncs, d’una magnífica oportunitat per escoltar una de les grans obres més representatives de la música del canvi de segle. El públic, és clar, va saber agrair-ho amb una llarga ovació que va deixar Kitajenko i a tota l’orquestra amb un somriure als llavis.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies