Nominada a la Palma d’Or en el Festival de Cannes i presentada fa ja un parell d’anys en el festival de Sitges, “Outrage “ suposa el retorn de Takeshi Kitano al món dels “yakuzes”, l’equivalent japonès als gansters americans o la màfia italiana.
Tot i ser reconegut arreu del món per la seva obra com a director de cinema, potser molts a molts els sonarà més Takeshi Kitano com un dels presentadors dels mític programa “Humor amarillo”. De fet aquell programa recollia en essència bruta dos de les constants que acompanyarien la seva obra cinematografia: l’humor i la violència.
Amb pel·lícules com Brother (2000) o Zatoichi (2003) va aconseguir dos dels seus majors èxits. Així que no es d’estranyar que desprès d’obtenir discrets resultats els darrers anys amb treballs més personals, s’hagi cobejat en el tema dels “yakuzes” per recuperar una mica el favor del públic i la crítica.
En aquesta ocasió Kitano situa els seus “yakuzes” en un passat recent, en mig d’una lluita sense pietat pel poder entre diferents clans que es disputen el favor del líder. Els rivals ascendeixen en l’organització a base de complots i falses fidelitats. Otomo (interpretat pel mateix Kitano), “yakuza” des de fa temps, ha vist progressar als seus iguals. Dels tatuatges elaborats i les falanges seccionades han passat a les altes finances. El seu combat per arribar al cim o com a mínim sobreviure no acaba mai en un món de corrupció on reina la traïció i la venjança.
A Outrage, la seva 15a. pel·lícula, Takeshi Kitano es mostre molt còmode rodant escenes violentes, posant tota la intenció per a que el públic senti autenticitat en el dolor, i fugint d’aquell tipus d’escenes que semblen pròpies del videojoc. Aconsegueix trobar noves formes d’orquestrar les tàctiques violentes i assassines dels seus protagonistes, immersos en un joc d’interessos i supervivència. Dits que serveixen de moneda de canvi, llengües que fan mal, rostres desfigurats, higienes bucals massa profundes,… són algunes de les peces d’aquest Monopoli de corrupció.
La venjança és presenta doncs com el principal motor que fa moure l’espiral de violència que avança de manera gairebé mecànica durant tot el film i en el que sovint es troba faltar la besant més còmica de Kitano, aquella que sobresortia en Zatoichi o vessava a Ketashis’ (2005). Tot i així la experiència resulta positiva, cóm a mínim per a Kitano, que acaba d’estrenar la segona part al Japó. I jo que pensava que ja no li quedaven suficients “zakuzes”.
Envía una resposta