Ben Affleck és un tipus que em cau molt bé. Realment bé. No li ha passat mai que amb algunes persones, només conèixer-les, li causen una impressió molt desagradable i, amb el temps, t’adones que alguna cosa ha canviat? Tot d’una els adores? ¿Mai? Doncs a mi sí.
No podia suportar a aquest home. Ho prometo. Em moria de ràbia després de veure “Good Will Hunting“, no m’agrada pràcticament cap dels films que ha protagonitzat, és més, no suporto com actua. Amb aquest físic espigat i aquesta cara tan poc expressiva (només superat pel “gran” Keanu Reeves). I ja quan va començar a aparèixer a la premsa rosa amb aquella núvia famosa que va tenir …
Doncs bé, després d’iniciar fa uns anys la seva carrera com a director amb (la genial) “Gone baby gone“, seguida de (la molt entretinguda) “The town” i ara presentant “Argo“, un no pot fer res més que ajupir el cap, somriure i sentir la necessitat de voler saber més sobre aquest director.
El film registra la tristament famosa crisi dels ostatges a l’Iran de l’Ayatollah Khomeini. De com els governs nord-americà i canadenc van ordir un inversemblant pla per aconseguir alliberar sis ostatges ocults a l’ambaixada: inventant-se un suposat rodatge en terres iranianes i enganyant al govern islamista fent-los passar per membres de l’equip. Doncs aquesta idea està basada en un fet real, i va funcionar.
Destaco el bon final de l’estratagema, perquè Affleck, amb una excel·lent planificació, aconsegueix tenir-nos agafats al seient durant tot el metratge, encara sabent el final de la història. I és que el domini del tempo narratiu i de l’esdevenir de la trama per part del director és excels. És increïble com dosifica la informació. Com, durant els títols de crèdit, ens posa en antecedents barrejant material documental per directament entrar al (tens) assalt a l’ambaixada per passar a un divertidíssim capítol recreant el Hollywood de l’època (aquí tenen molt mèrit la genial parella formada per John Goodman i Allan Arkin) i acabar el film amb el desassossec de l’operació de rescat.
Tal com passava en els seus anteriors films, el més gran dels mèrits que té Ben Affleck com a director és la direcció d’actors. Amb un càsting impressionant (aquesta barreja d’actors televisius amb estrelles és una idea magnífica) i un guió amb unes línies de diàleg brillants, el film no dóna respir. Destacar els ja citats Goodman i Arkin, però també a Bryan Cranston o el descobriment d’Scott MacNairy. I heus aquí l’únic “però” del film; realment un es fa a la idea que l’orgull d’actor pot per sobre d’altres necessitats, però Ben Affleck no és un molt bon actor, al meu parer. I en alguns moments sembla ser l’única nota discordant del conjunt.
En definitiva: el muntatge, la direcció artística, la fotografia … tots els elements que fan que una pel·lícula funcioni, estan perfectament conjuntats. Estem davant d’una joia del cinema comercial nord-americà que, per més inri, no cau en l’autocomplaença ni en el patriotisme gratuït.
Envía una resposta