Volem conèixer una mica més a l’autor de “La vall de la matança”. Poca cosa sabem de Josep Masanés Nogués, un barceloní afincat a Menorca i que amb una llicenciatura de Dret a les seves espatlles gaudeix de la facilitat de la paraula escrita, un món en el qual comença a ser reconegut.

Com es definiria avui en dia en Josep Masanés?

Sóc un home que cerca i cerca i cerca i intenta a través d’aquesta recerca, de la lent distorsionant de la literatura, entendre i gaudir de la vida.

Què et va fer decidir a començar a escriure? Quan va néixer la teva vocació d’escriptor?

Farà uns vint-i-cinc anys vaig començar a llegir clàssics contemporanis d’una manera bastant sistemàtica i quan en trobava algun que m’agradava molt estava tant agraït que d’alguna manera volia tornar allò que aquell autor m’havia donat. D’aquí va néixer el meu interès per escriure. Amb el temps i després de dubtes i diversos intents vaig acabar escrivint una novel·la i vaig tenir la sort que una gran agència literària acceptés representar-la. No va sortir bé, però sense aquell impuls avui no seria aquí.

Com et sents com a escriptor?

Amb la necessitat d’aprendre. De créixer, de no rendir-me i no conformar-me amb el que hagi fet. Sigui el que sigui el que hagis fet, es pot fer millor. El teu únic obstacle és el temps i l’incert destí.

Fa vuit anys ho vaig deixar tot i me’n vaig venir a viure a Menorca. En el decurs d’aquests anys he treballat molt, hi ha hagut moments dolents, moltes decepcions, però, ara, vuit anys després, presento la meva primera novel·la, XXIX Premi de narrativa Ribera d’Ebre. Has de creure amb el que fas d’una manera crítica i independent de les valoracions alienes, siguin bones o dolentes. No hi ha ningú que sàpiga millor que un mateix perquè escrius com escrius. Penso que creure’t els elogis, que sempre seran benvinguts, és més perillós per avançar que no pas una crítica destructiva i virulenta.

Tot escriptor és un gran lector. Quin és el clàssic que et fa lliure?

Meridià de sang” de Cormac McCarthy. La traducció de Xavier Pàmies és fantàstica.

A la teva novel·la fas referència a autors importants com Dant, però tinc una curiositat, quan parles de que tots els homes tenen la seva Beatriu, ens estàs convidant a fer referència a l’obra “Molt soroll per no res” de Shakespeare?

Les paraules de la Maria són una referència a la Beatriu de Dant. Beatriu va morir quan Dant era molt jove, però Dant no la va oblidar i la va recordar, i de quina manera, a la Divina Comèdia. Per a Creus la Maria és un amor impossible atès que està compromesa amb el seu amic, el sotstinent Ciurana. Seria raonable pensar que per a Creus aquest amor per la Maria és de similars característiques a l’amor de Dant cap a Beatriu. Però les paraules de la Maria quan diu que tothom té una Beatriu són un misteri per a nosaltres ja que no sabem si ella sap que per a Creus, precisament ella, és el seu amor impossible.

Deia en Jim Dodge que quan escrius una novel·la no saps mai com es rebrà pel lector. Jo ho tinc molt present. Tracto que hi hagi una interpretació objectiva clara, tot i que deixés obertes portes expressament. En qualsevol cas sóc conscient que cada lectura crea un llibre nou, diferent. Seria bonic poder reunir totes les possibles interpretacions, fantàstiques, metafòriques, hipersubjectives, d’un llibre en una mena d’edició anotada.

Respecte a la Beatriu de Skakespeare dir que és un personatge fascinant. Sorprèn que en una època en què els papers femenins al teatre eren interpretats per homes, aquesta Beatriu no es conformés a fer el paper més tradicional d’una Hero, sinó que fos una rèplica perfecta a Benedicte. En aquest sentit el diàleg entre la Maria i el capità Creus té quelcom de joc i de tracte d’igual a igual entre els personatges que recorda a la Beatriu de “Massa soroll per no res”, però, la veritat és que no ho vaig tenir present a l’hora d’escriure l’escena.

Josep Masanés La vall de la matança

També gaudim de referències sobre el món de l’art, personatges destacats o èpoques passades de la història. Si poguessis triar un personatge històric sobre els altres, quin seria? Perquè?

Hauria de ser un personatge valent, ple d coratge i esperança, algú que no es rendís davant les adversitats, una mena d’Odisseu. Que ara em vingui al cap elegiria a Eugènia Ginzburg. Va passar més de vint anys al gulag, però va tenir la força suficient per sobreviure i a més escriure un llibre fantàstic sobre la seva experiència, El vértigo, publicat per Galaxia Gutenberg. Per a mi és el millor llibre sobre el fenomen concentratari que hagi llegit mai.

Com et vas sentir al rebre el XXIX Premi de Narrativa Ribera d’Ebre?, te l’esperaves?

Quan vaig acabar d’escriure la novel·la no sabia on presentar-la. Em vaig fixar en el premi de Vinebre perquè el donaven el dia del meu aniversari i el publicava una editorial coneguda. Em va semblar que eren prou bons motius. Però van anar passant el dies i no trucaven i em vaig oblidar del premi. Dos dies abans de la cerimònia de lliurament, a la nit, em van trucar. No sabia de què em parlaven. Em van dir que havia d’anar a Vinebre, però no em van voler dir si havia guanyat o no. Després tot van ser corredisses per aconseguir bitllets d’avió, un cotxe de lloguer, … Em vaig repetir durant el dos dies següents que no em podien fer anar fins a Vinebre des de Menorca per dir-me que havia estat finalista. Però no les tenia totes amb mi.

Creus que a partir d’aquest moment hi haurà un punt d’inflexió en la projecció de la  teva obra?

Tot dependrà de com vagi la recepció de La vall de la matança. Sóc una persona desconeguda, de manera que caldrà anar a poc a poc i esperar que funcioni el boca orella. Crec que la novel·la funcionarà. Jo hi confio. Confio en aquesta novel·la.

Els lectors hauran d’esperar molt per poder gaudir una nova novel·la teva?. Tens alguna sorpresa amagada per algun calaix?

Com a escriptor sempre estic treballant. Ara treballo amb una altra novel·la d’aventures ambientada en el segle XVIII menorquí que és un període fantàstic per a un novel·lista, amb una illa que va passar de mans espanyoles a angleses i després a franceses i una altra vegada angleses i espanyoles i angleses i finalment espanyoles. Resulta sorprenent pensar que Menorca podria ser un estat independent com Malta, que fou el lloc escollit pels anglesos per situar la seva flota a la Mediterrània quan van marxar de Menorca.

Amb aquestes breus qüestions podem saber alguna cosa més sobre la persona que s’amaga rere l’obra, quina part de la teva ànima ha quedat atrapada dins d’ella?

No és casual que el narrador de la meva novel·la sigui un narrador en tercera persona no implicat. Vull que el lector decideixi per ell mateix, amb el mínim d’intervenció de l’autor. He intentat que no hi hagi transferències de l’autor als personatges, però sempre hi pot haver alguna cosa involuntària. Per això he optat per una novel·la on l’acció transcorre en uns escenaris allunyats en el temps, on és més fàcil evitar la transferència, construir des de zero els personatges. Crear-los totalment des de la imaginació.

Amb aquests apunts podem crear una visió més completa de tu, però la veritat és que queda molt per dir sobre la teva novel·la “La vall de la matança”, una novel·la profunda i intensa. Amb uns personatges que enriqueixen la historia, que ens mostren homes i dones armats amb fusells i amb les seves ànimes desarmades, amb dubtes i dolor, un dolor físic per les ferides de la guerra com les de l’esperit en la separació que pateixen deixant a la família enrere o fins i tot tenint part d’aquesta en el bàndol contrari. Uns personatges que mostren reflexions molt profundes sobre la vida i la mort.

De tots els personatges de “La vall de la matança”, quin és el que t’ha costat més de reflexar sobre el paper? Perquè?

Si n’hagués de dir un, probablement seria el sotstinent Ciurana. És el que té un paper més difícil d’explicar en la història i cal anar construint el personatge a poc a poc perquè es pugui entendre perquè fa el que fa.

Quin va ser el motiu pel qual et vas decantar per una novel·la centrada en la Guerra Civil Espanyola?

Creia que era necessari escriure sobre la Guerra Civil d’una manera diferent, més pròpia de persones que com jo no vam viure la Guerra Civil. De petit no entenia perquè no em contaven històries sobre la Guerra Civil de la manera com contaven els nord-americans les seves històries de sudistes i ianquis. En les nostres novel·les i pel·lícules no hi havia personatges com els que interpretaven John Wayne, Gary Cooper o Paul Newman. I no era per manca de material humà en el que basar-se, sinó pel punt de vista formal adoptat.

Volia parlar d’herois, de coratge i esperança, fer un homenatge als homes i dones que van lluitar per la República. Et contaré una història que crec que pot ajudar a entendre el que vull dir. El meu sogre té un cosí que té 96 anys. La seva dona en té 92. Són menorquins els dos i viuen a Barcelona. De manera autònoma. Cada any venen a Menorca a passar uns mesos. Ell va lluitar a la Guerra Civil en la Defensa antiaèria de Menorca amb el grau de tinent. Els membres de la seva unitat al principi de la guerra van decidir tatuar-se unes ales com a distintiu de pertinença a la unitat. Quan va acabar la guerra i van ser detinguts el tatuatge va ser un problema. Els canons antiaeris de la seva unitat s’havien fet respectar davant els esquadrons d’avions italians que des de Mallorca tractaven de bombardejar l’illa fins al punt que molts d’aquests avions, davant l’alternativa de jugar-se la pell intentant creuar la defensa antiaèria per bombardejar Maó o tornar amb les bombes a la base i ser sotmesos a un consell de guerra optaven per una tercera via, llençaven les bombes a la mar. Les condemnes anaven arribant i la desesperació s’anava estenent entre els membres de la unitat. Alguns van optar per modificar el tatuatge. Amb tres o quatre agulles lligades amb fil de cosir i sucant les puntes en tinta xina clavaven les agulles a la carn i convertien les ales en una àliga. Altres, però, incapaços de trobar aquesta solució, van optar per escapçar-se la carn amb una ganivet. En un cas, no sabem amb quina intenció, un metge de l’hospital militar, un edifici construït per l’Armada Britànica durant la Guerra de Successió i situat en un illot del port de Maó, li va treure el tatuatge a un soldat ferit amb una fulla d’afaitar. Bé, aquest home, el cosí del meu sogre, que ara té 96 anys, va ser condemnat a presó i va passar uns temps molt durs a la península, però no es va treure les ales. Encara les du avui. Jo les he vist. I, encara ara, cada vegada que conto aquesta història, em passa com la primera vegada que vaig veure les ales, se’m posa la pell de gallina. És a aquest home i els que com ell van lluitar per una societat més justa i democràtica, a aquests herois anònims, que volia recordar amb la novel·la. Persones de carn i ossos que ens poden guiar sobre el sentit de la vida. No m’interessen els grans homes. Els veig com una cosa falsa. Com una construcció perversa de la imaginació.

Josep Masanés La vall de la matança

En Creus i en Ciurana, tenen diàlegs molt profunds. En un dels seus diàlegs defensen que els homes no controlen el destí ja que no els pertany. Creus en el destí com a quelcom immòbil?

El destí com una cosa que s’ha de vèncer, el destí com una guia en l’obscuritat, l’endevinació del destí mitjançant el vols de les aus, són idees poderosament atraients. Com el color ataronjat del planeta Mart. Com els anells de Saturn. Com la nebulosa de l’Àliga. Crec que el destí, entès com que el futur està escrit en algun brut memoràndum, no és real, però existeixen molts condicionants des del moment que neixes sobre els que no pots fer res. No és el mateix néixer al desert del Sàhara que a Finlàndia. En qualsevol cas, si no lluites, si no fas rodar la pedra com Sísif, si no actués guiat per l’actitud dels herois grecs, mai no tindràs l’oportunitat de comprovar si la pedra queda dalt del cim o torna a rodolar pendent avall.

El triangle amorós que es crea al voltant de la Maria Cremades, mostra la part més humana amagada dins la cuirassa d’un soldat. Creus que l’amor aporta a la novel·la un toc intimista?

Crec que a la novel·la l’amor dóna un motiu per lluitar, una esperança, una mica de llum entremig de tanta foscor. Sense l’amor i la tendresa, una història com aquesta, que pretén mostrar la guerra com una cosa impúdica i vergonyant, seria de molt mal pair.

El paper que juga la traïció, no apareix fins força avançada la història. No creus que has sigut una mica indulgent amb el traïdor?

Com he dit intento no jutjar els personatges. Això ho deixo en mans del lector. Per això empro el narrador en tercera persona no implicat, tot i que, evidentment, l’autor acaba reflectint el seu punt de vista des del moment que elegeix unes escenes i no unes altres, un ordre en les escenes, un protagonista i un antagonista. És evident que es fa amb una intenció. I aquesta finalitat entenc que queda més ben servida des d’aquesta “imparcialitat” que no pas amb un narrador que estigués dient-li al lector el que ha de pensar a cada moment.

D’altra banda aquest posicionament també té a veure amb la idea repetida durant la novel·la que les coses són com són, no com voldríem que fossin, i que, per tant, el malvat sempre té més oportunitats per vèncer. Com deia en Kurt Vonnegut, no hi ha cap inconvenient perquè el bé pugui vèncer al mal, l’únic que cal és que els àngels (els àngels del cel) es puguin organitzar a la manera de la màfia.

No hauríem de desvetllar gaires coses més de la novel·la, ja que crec que els lectors han de poder gaudir de les sensacions i de la historia per ells mateixos, veure amb uns altres ulls una època fosca i descobrir que sempre hi ha espurnes d’esperança, encara que tot apunti cap a un destí fosc. És per això que la última pregunta la deixo e les teves mans.

Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus que seria interessant? Ens la podries contestar?

Hi ha una pregunta que potser et pregunten de diferents maneres però no específicament, una pregunta que m’he fet tot sovint i que em continuo fent i que mentre segueixi responent com responc seguiré escrivint. Compensa escriure? L’escriptura i la lectura et donen molt més del que molta gent pensa. No parlo d’honors i diners. Parlo d’una manera de veure el món, de repensar el món, d’interrogar el món, de, a vegades, quan tens sort, per un instant, creure que has comprès totalment i pregona un petit fragment de l’univers. Això, junt amb el plaer per les petites coses, beure un got d’aigua quan tens set, donar un petó a la parella, rebre una abraçada del teu fill, contemplar el caminar sorollós de les tortugues i etcètera i etcètera i etcètera, crec que és la felicitat.

2 Respostes

  1. Xavier Pàmies

    Ep! “Meridià de sang” no és traducció meva. D’en Cormac McCarthy he traduït “Tots aquells cavalls” i prou. Enhorabona pel premi.

    Respon
  2. Josep Masanés

    Disculpa. Em vaig confondre. Que consti que a vegades compro els llibres en funció del traductor. Per exemple: La humiliació d’en Roth.

    Respon

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies