Clàssics i romàntics
Es notava a l’ambient que hi havia força ganes d’escoltar a la mezzosprano lleidatana Marta Infante i al director d’orquestra holandès Kees Bakels al capdavant de l’OBC; dues figures de prestigi internacional que actuaven per primera vegada a l’Auditori. El públic va abarrotar la sala i va aplaudir amb entusiasme un recital que confirma les bones expectatives de l’encara recent inici de la nova temporada de l’OBC. Per a l’ocasió, el repertori va combinar dos grans moments de la tradició operística italiana amb una de les més celebrades –la més popular en la seva època, i també la preferida del compositor– simfonia del Beethoven dels últims anys.
Per començar una nit realment memorable, Bakels va dirigir la breu obertura de la “Joana d’Arc” de Giuseppe Verdi, una òpera composta tres anys després de l’impressionant èxit del Nabucco, durant el període de feina febril que portaria al compositor de Busseto pels més importants escenaris d’Europa: de Milà a París, passant per Nàpols i Londres; una etapa en la qual, com bé assenyala el musicòleg Stanley Sadie, la composició era no només una qüestió d’inspiració, sinó també de “transpiració”. L’OBC ens va oferir una brillant versió, plena de matisos, d’una obertura que, després d’un inici impactant, condensa exemplarment bona part dels principals sentiments que podrem trobar en els posteriors moviments.
A continuació, vam poder escoltar la cantata, que Gioachino Rossini va compondre una dècada abans, també dedicada a la donzella d’Orleans. Rossini acabava de retirar-se dels escenaris, en ple apogeu de la seva carrera, després d’estrenar la que ell considerava la seva obra total, la complexa òpera dedicada a Guillem Tell. Potser per això, va triar el format de cantata de càmera italiana per a aquesta peça dedicada a la seva amant i futura muller Olympe Pélissier.
Es tracta d’una obra d’increïble bellesa, de formes més aviat clàssiques, allunyada de la tempesta romàntica que ja assolava Europa i a la qual la Itàlia del bel canto seguia resistint-se encara. La mezzosoprano Marta Infante, lloada en els més prestigiosos festivals de música antiga del món, ens va oferir una fascinant interpretació, repleta de matisos, que evidenciava la dificultat cromàtica i l’exigència vocal de la partitura de Rossini; una obra vigorosa que el compositor de Pesaro inclouria en el seu compendi d’obres diverses concebudes com a pur entreteniment, conegudes com els “Pecats de vellesa”, malgrat que aleshores només tenia quaranta anys. Infante va provocar la primera i llarga ovació de la nit per part d’un públic al que es va veure gaudir d’allò més.
Després del descans, Bakels ens va oferir una vivaç interpretació, al capdavant d’una OBC a ple rendiment, de la setena de Beethoven, una obra que marca l’inici del període conegut com “els anys silenciosos”, quan la sordesa del compositor ja havia avançat fins al punt d’impedir-li poder escoltar les obres d’altres intèrprets. Encara que aquesta malaltia va provocar que el seu caràcter es fes més agre, fins a fer-lo caure en l’abatiment, segurament també va contribuir a que les seves últimes obres sonessin especialment intenses i depurades; pur Beethoven, aliè a tota influència del món exterior. L’OBC va brodar una interpretació brillant en la qual es va veure gaudir més que mai a un Bakels, fins i tot a punt d’arrencar-se a ballar sobre el podi. Al final, des d’una de les llotges, el director titular Pablo González, amb un ampli somriure al rostre, va aplaudir el concert, un diria que tant entusiasmat com la resta de tots nosaltres.
Peces:
Giuseppe Verdi. Joana d’Arc. Obertura (1845)
Gioachino Rossini. Joana d’Arc (1832) 1ª audició.
Ludwig Van Beethoven. Simfonia núm. 7 en La major, op. 92 (1811 – 1812)
Envía una resposta