Basat en una història real, el 1915, a l’illa de Bastoy, situada als fiords noruecs, va existir un correccional per a joves on se’ls utilitzava com a mà d’obra i eren exposats a vexacions i maltractaments.
Que un servidor de vostès sàpiga, no s’ha estrenat cap film anterior de Marius Holst a les nostres terres. Però rebuscant per aquí i per allà (eufemisme de “portals pirates”) he pogut fer un visionat ràpid de “Mirush” i “Cross my heart and hope to die“. D’aquests films es pot deduir el gust per aquest univers infantil que contempla (o millor dit, pateix) a uns adults amb els que no es comuniquen, xoquen.
Encara que l’argument del film és gastat i et deixa amb una certa sensació de déjà vu, hi ha una sèrie de característiques que l’aparten del clàssic cinema de presons o de joves en correccionals.
El primer argument positiu que a un se li ve al cap és aquesta fotografia blanquinosa, de tons blavosos, la qual ajuda a una certa sensació de desemparament, de tristesa. També la (perfectament escollida) cançó de Sigur Ros utilitzada com leivmotiv en els moments més tendres del film (aquest encadenat amb ells imaginant que estan en un vaixell per després aparèixer enmig del bosc …)
Capítol a part mereix la interpretació de tot l’elenc d’actors (un treball de càsting perfecte, diria jo). Per descomptat Stellan Skarsgård està magnífic, no es limita a treballar amb la seva imponent presència en pantalla, anem veient com el seu personatge canvia subtilment, com humanitza un personatge que transita entre el tirà piadós i l’homenet patètic que acaba resultant. No voldria desmerèixer als actors joves que formen el trio protagonista, cal ressaltar el treball del director amb ells. Es nota que Agnar Jeger Holst té experiència en el terreny. Encara que els seus personatges podrien ser titllats fàcilment de clixés (aquí incloc el pederasta Brathen (Kristoffer Joner)) el treball de direcció d’actors és sublim, el millor del film.
El film pateix d’un metratge excessiu. Li sobren més de vint minuts i té masses finals. El que ha triat el director és preciosista en l’emocional, però tal com es planteja la trama hom no pot deixar de pensar que mereixia una mica més de subtilitat o, fins i tot, de sequedat en la seva resolució.
En definitiva: una pel·lícula que requereix una certa predisposició a sentir, a deixar-se portar.
Envía una resposta