¿Eres mi madre?

2012-10-18

8Valoració

La mare d’Alison Bechdel desconfia dels llibres de memòries, als quals acusa de narcisistes, exhibicionistes i sovint inexactes. Res de tot això hi trobaran en “¿Eres mi madre?”, el meravellós diari gràfic d’una escriptora de còmics lesbiana que s’interroga sobre el sentit de la (seva) vida, mentre tira endavant i manté apassionants converses amb la seva mare per skype.

Tal com va la prima de risc (i altres baròmetres del nostre descontent) últimament, no és d’estranyar que els llibres de memòries causin furor a les llibreries. I és que, gairebé sempre, l’escriptura autobiogràfica respon a una certa crisi –ja saben, la paraula més repetida del nostre actual imaginari–; una crisi que pot ser íntima o bé el fruit del xoc amb l’amarga, i “retallada”, realitat. El còmic, especialment l’underground, s’ha revelat com un mitjà privilegiat per l’auto-confessió des dels temps de Robert Crumb; i, de fet, en l’actualitat, són cada vegada més els autors obstinats a esfondrar públicament la seva figura confessant-nos tot tipus de traumes i misèries, provocant de pas cert alleujament en un lector que, amb freqüència, també les passa de tots colors.

Alison Bechdel porta molts anys dedicada a l’striptease emocional a través de les vinyetes de la tira còmica “Dykes To Watch Out For”, però va ser amb l’esplèndida novel·la gràfica “Fun Home” quan va cridar l’atenció del públic majoritari i la crítica, que la va enlairar a les llistes del millor de l’any de publicacions com Time o The New York Times. Després d’explicar els secrets de la seva família –que, com els Fisher de “A dos metros bajo tierra”, regentava una funerària–, Bechdel afronta ara la seva particular relació amb la seva mare, en un nou llibre emotiu i sincer; un exercici d’introspecció i autoanàlisi que rivalitza en eloqüència i profunditat amb els de la seva admirada Virginia Wolff.

“¿Eres mi madre?” ens narra com Alison s’enfronta al socràtic “coneix-te a tu mateix”, mirant-se en el mirall matern. Els somnis que inicien cada capítol, les sessions de psicoanàlisi del passat i del present, els flaix-backs d’infància, els fragments subratllats de les pacients lectures de Wolff i del psicoanalista i pediatre britànic Donald Winnicott –sens dubte, l’autèntica font d’inspiració per aquesta obra–, i sobretot el divertit “estira i arronsa” telefònic amb la seva mare, una dona eixerida, talentosa i plena d’enginy que, amb freqüència, qüestiona el treball de la seva filla, construeixen un retrat vigorós i subtil de dues dones que ja en la vida adulta tracten de comprendre’s la una a l’altra. La mirada d’Alison ens retorna a una mare apassionada –pels llibres, la música i sobretot la interpretació– i al temps sacsejada per l’homosexualitat del marit ja mort. Alison s’esforça per lliurar-nos una obra sense eufemismes ni autocomplaença, per anar fins a la melsa de la seva vida, i ho aconsegueix: “¿Eres mi madre?” és un clàssic instantani de la novel·la (autobio)gràfica que no s’haurien de perdre; els hi farà oblidar per una estona la famosa prima i altres anomalies.