A Andrés Pérez Domínguez el coneixem d’ “El violinista de Mauthausen” i “La clau Pinner” i el seguim a través del seu bloc i del seu facebook. Aprofitant la publicació d’”El silencio de tu nombre” parlem amb ell, un home que defineix el dia del seu naixement no amb una data sinó amb un fet. Un home que va néixer el dia que Neil Armstrong va trepitjar la Lluna.

Quan era un nen, aquesta fita de la humanitat et va marcar?, Somiava amb ser astronauta? Com era el petit Andreu?

Jo era un nen normal a qui li encantaven els còmics -i molt aviat els llibres-, dibuixar, els animals. No sé, durant bona part de la meva infantesa vaig viure al camp, en un lloc una mica apartat, i d’alguna manera això va marcar el meu caràcter. Això de la coincidència de la meva data de naixement amb l’arribada de l’home a la Lluna sempre va ser, i és, una anècdota curiosa.

El camí de la vida semblava portar-te cap on no volies i ho vas canviar, ho vas deixar tot i et vas animar a escriure. Quin va ser el detonant d’aquest gir en la teva vida?

No va ser un procés ràpid, sinó el resultat de moltes coses. És a dir, no et lleves un dia i dius seré escriptor. Jo volia escriure i vaig arribar a la conclusió que l’única forma d’aconseguir-ho era robant diverses hores al dia a la son o a l’oci per intentar-ho. Ho vaig estar fent des de molt jovenet, durant bastants anys, fins que va arribar un dia en què havia guanyat alguns premis importants, havia començat a col•laborar en els mitjans de comunicació, i quan vaig voler adonar-me’n l’escriptura s’havia convertit en un treball a temps complet. Però, com dic, no és un procés senzill, i, almenys en el meu cas, arribar a ser escriptor es deu, sobretot, a la tossuderia, perquè ho tenia tot en contra: no coneixia a ningú en el món literari i ningú em coneixia a mi. Sempre explico amb orgull que el meu avi era analfabet.

Darrere de tot escriptor s’amaga un lector voraç que no troba el que busca i decideix escriure per si mateix, donar veu als seus pensaments i inquietuds. La temàtica més generalitzada de la seva obra s’inspira en el període històric de la Segona Guerra Mundial, ens podries explicar que és el que t’atreu d’aquest període històric?

Crec que és una de les èpoques més interessants de la història. I no només m’agrada a mi, sinó a molta gent, per sort. I és un moment històric molt apropiat per desenvolupar temes com la lleialtat, l’administració, el valor o el sacrifici, que s’han convertit en comunes en les meves novel•les. I fa que les novel•les siguin molt més entretingudes, crec. En realitat, a mi la guerra no m’interessa massa, però els anys trenta, quaranta o cinquanta em semblen un bon període per desenvolupar les històries que m’agraden.

Andrés Pérez Domínguez ”El silencio de tu nombre”

Quins altres gèneres literaris t’agraden?, Tens algun autor de capçalera?

Jo llegeixo de tot, d’una manera feliçment anàrquica. Salto de gènere o d’autor segons em vingui de gust. Hi ha escriptors que m’agraden molt, és clar, però potser el que més m’agrada de tots és Antonio Muñoz Molina. Encara que està clar que les meves novel•les deuen molt a Graham Greene o Le Carré.

Per acabar amb la presentació de l’Andrés més personal m’agradaria llançar unes preguntes més breus. Si fossis un personatge històric qui series i perquè?

Més que un personatge històric concret m’hagués agradat ser un d’aquests aventurers que pujaven a un vaixell sense res fa cinc-cents anys per viatjar al Nou Món.

Si haguessis de descriure’t en una sola frase seriosa …

Sempre vull pensar que sóc un home honest. Almenys sempre m’he esforçat a ser-ho.

Si poguessis viatjar en el temps, què t’agradaria conèixer?

Potser l’entrada d’Hernán Cortés i els seus homes a Tenochtitlán. Un grapat de valents que s’havien colat al cor d’un imperi. Assistir a allò, tant des del punt de vista dels asteques com des del punt de vista dels espanyols, devia ser impagable.

El teu llibre preferit és …

Aquí no et puc dir cap. Serien massa, i depèn de l’època de la meva vida en què l’hagi llegit.

Com a escriptor hiperactiu en xarxes socials i al seu bloc. Com afecta la relació amb els seus lectors a la seva faceta d’escriptor?

M’agrada mantenir algun contacte amb els meus lectors. Òbviament, és impossible fer-ho amb tots o en la mesura que m’agradaria. Abans era molt difícil accedir a un escriptor. Ara gairebé tots els escriptors estem a l’abast de qualsevol lector. I crec que aquesta relació escriptor / lector és molt saludable encara que de vegades, – no moltes, per sort – algun no entengui que no et pots passar el dia contestant missatges perquè resulta materialment impossible o t’escrigui per demanar-te coses estranyes. Jo procuro respondre a tothom, almenys la primera vegada.

Andrés Pérez Domínguez ”El silencio de tu nombre”

En la seva última novel•la se’ns presenta l’eròtica del poder recollida en dos personatges: Erika i Mercedes. Una domina per la seva força, el seu caràcter i el seu amor, l’altra domina pel poder, els diners i la por. Les dones aporten un punt de diferència davant la història que hem estudiat marcada pel poder dels homes. Què el va induir a donar tant poder a aquestes dues dones?

Quan miro enrere m’adono que en les meves novel•les sempre hi ha dones fortes, valentes, que a més aporten el punt de seny que els falta als meus herois masculins, que solen estar molt ocupats en defensar els seus ideals. Les dones de les meves novel•les a més de molt fortes solen ser bastant pragmàtiques. I enigmàtiques també. Moltes pàgines estan escrites entorn d’elles encara que aparentment no participin en l’acció.

Una de les reflexions que més brillen però que menys sorprenen és el fet que els diners no entén de colors. Com l’avarícia cega. I com els teus amics poden ser els pitjors enemics. Creus que aquestes reflexions són atemporals en el poder?

Jo crec que sí. Els diners, la riquesa, o el desig d’ella, ha estat present des del principi dels temps.

No creus que en Mikhaïl, en el fons surt millor parat que Martín?

Jo crec que no. Perquè Martín Navarro és viu, o almenys més viu que Mikhaïl. Els dos estan enamorats de la mateixa dona, però Navarro està disposat a jugar-s’ho tot per esbrinar qui és veritablement Erika Walter.

En la seva novel•la en Martín divideix les persones en dues classes: les que són capaces de seguir endavant i oblidar-se del passat i les que prefereixen no deixar caps per lligar. En quina d’elles encaixaria més la seva personalitat? Per què?

Jo pertanyo a les segones, però també et diré que estic convençut que gairebé sempre resulta més saludable ser de les primeres.

Creus que en època de conflictes, en els moments més durs de la història les persones treuen el millor o el pitjor d’elles? Realment és en aquest moment quan es mostra l’àngel o el dimoni dormit?

Suposo que en moments extrems és quan la gent es defineix de veritat. I de vegades els que semblen herois són uns covards i els més apocats o insignificants poden esdevenir herois. És curiós, oi?

Perdona per parafrasejar teva novel•la però com vas aconseguir equilibrar a uns personatges tan dispars? Tenim la milionària beata, dos nazis fora de temps, un agent americà, un espanyol exiliat, un periodista comunista, la vídua d’un agent alemany i un sevillà aristocràtic, entre d’altres.

Potser aquest sigui un dels encerts del silenci del teu nom: posar junts a uns personatges tan dispars amb objectius comuns o antagònics i resoldre els seus conflictes durant 600 pàgines. Era un desafiament molt interessant.

Andrés Pérez Domínguez ”El silencio de tu nombre”

Quin d’ells t’ha costat més treure a la llum? Per què?

Potser els tres personatges femenins, Erika Walter, Mercedes Corrientes i Marina. Els meus personatges femenins solen tenir moltes arestes i he de cuidar molt les seves motivacions perquè el lector pugui entendre per què es comporten d’una manera determinada.

A la novel·la trobem vells coneguts dels seus anteriors novel·les. És possible que ens trobem amb l’Erika, en Martín o en Gregorio en un futur?

Ara mateix no podria dir ni que sí ni que no. Pot ser, però fins que no em fiqui de ple en una nova història no sabré si la seva presència és necessària o convenient per a la trama. Però no ho descarto.

Les teves novel·les solen tenir un final bastant obert, tens en ment la propera novel·la?

Tinc diversos projectes, però encara no m’he decidit. Durant els dos últims anys he estat tancat construint “El silencio de tu nombre”. I ara em trobo immers en una llarga i intensa promoció que no em deixa molt temps per pensar. Però quan tingui un moment d’assossec començaré amb una nova història. Em ve molt de gust tornar a posar-me a escriure.

Per finalitzar m’agradaria que pensessis en quina és la pregunta que ningú t’ha fet fins ara i creus important incloure en aquesta entrevista.

Doncs no sabria dir-te. Potser si “El silencio de tu nombre”” és la meva millor novel•la. És possible, no només perquè sigui l’última, i a la teva darrera obra se li té un afecte especial, com a un nadó. Un va complint anys i acumulant llibres escrits, i amb cada novel•la espera haver anat una mica més enllà, millorar en aquest ofici o fer alguna cosa que no havia fet abans.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies