Un Shakespeare al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Res que sorprengui. A no ser que afegim que és dirigit per Àlex Rigola, algú a qui li acostuma a agradar canviar les perspectives de les obres. Disposat a sacsejar el públic del TNC fins el 18 de Novembre a la Sala Petita.
Macbeth és una de les moltes obres de Shakespeare que es representa arreu, però toca un punt incandescent actualment al nostre país. Com ha de ser un bon governant? Macbeth és un general escocès apreciat pel rei Duncan i anirà guanyant títols per la seva implicació amb l’estat, tot i que la seva avarícia de poder, incrementades per un auguri de la mà de tres bruixes, el portarà a la perdició. Al seu costat el puntal més fort en fèmines shakespearianes: Lady Macbeth, la seva esposa, que l’atiarà per aconseguir estar en el lloc més elevat.
Àlex Rigola aborda aquest Shakespeare com ja apuntava en el seu darrer treball, Coriolà. Però encara li dóna una volta més i intenta crear una atmosfera de distanciament cap al públic que potser hauria de inquietar, però que només aconsegueix mínimament a la part final. Mínim moviment corporal, mínima expressivitat emocional, només text recitat, fotografies escèniques i tot contenció. Però tal contenció hauria de provocar una reacció en el públic, que no s’arriba a produir. Segurament, resultarà difícil per a un públic que no conegui prèviament Macbeth seguir tot el què passa a escena. Aplaudiments freds al final de l’espectacle. Una llàstima ja que la feina feta investiga per camins interessants, però es queda a mig camí.
L’espai escènic, la música, i la forma d’enfocar el text ens porta a un univers “Twin Peaks”, però aquí no mor Laura Palmer, sinó el rei Duncan i molts altres de la mà del tirà que esdevé Macbeth. Un treball difícil per part dels actors. No és un enfocament per al lluïment actoral. No obstant, sobretot Joan Carreras (Macbeth) i Míriam Iscla (bruixa, Macduff) omplen escena només amb la seva presència. La resta de l’elenc, correctes, però hi influeix molt, segurament el tipus de proposta del director.
Copyright: David Ruano
Realment hi ha un creixement clar de la posada en escena durant els últims vint minuts, amb el canvi d’escenografia, que són els que millor funcionen, i on es pot veure cap on vol anar el director, amb simbolismes que ens remeten a la marca Lynch tractats amb bon criteri, però amb una línia irregular durant tota la resta de la obra. Rigola intenta reinventar-se i això està bé, tot i que encara no troba la fórmula per arrodonir tot plegat.
Àlex Rigola, Shakespeare i David Lynch. Guanyen Shakespeare i Lynch. Rigola es perd. Interessant sempre anar a veure una proposta de la mà d’aquest director, buscant contínuament.
Es pot veure a: Teatre Nacional de Catalunya
Text: William Shakespeare
Intèrprets: Joan Carreras, Oriol Guinart, Míriam Iscla, Lluís Marco, Alícia Pérez, Marc Rodríguez.
Envía una resposta