Perversiones sexuales en Chicago

2012-10-13

6Valoració

A La Villarroel i fins el 4 de novembre, podem trobar Perversiones sexuales en Chicago, text de David Mamet, que aquests dies té dues obres seves a la cartellera barcelonina -l’altra és Oleanna, al Romea- en una adaptació de Roberto Santiago. Dirigida per Juan Pedro Campoy i amb quatre rostres que resulten força coneguts als seguidors de la ficció televisiva espanyola.

Danny i Bernard, amics inseparables, surten una nit a un bar de copes amb l’objectiu universal de sempre: lligar. Allà coneixen la Joan i la Deborah, amigues i companyes de pis. La química entre el Danny i la Debbie serà pràcticament instantània -a l’inrevès del que passa amb els seus amics- i serà a través de la seva relació que s’anirà desenvolupant la resta de l’obra.

A través dels ulls dels quatre personatges, però focalitzant especialment en la relació que comença entre la Debbie i el Danny, explorarem els misteris que enclouen les relacions homes-dones.

D’entrada pot semblar un tema força gastat, però el text de Mamet (i l’adaptació) és enginyós, àcid, divertit i, encara que força explícit, és tan realista i divertida que no podem evitar sentir-nos reflectits en més d’una ocasió.

Passarem, doncs, pels inicis de la relació Danny-Debbie, per aquells moments enganxifosos i ensucrats que agraden tant quan els vius en primera persona i es transformen en francament insofribles quan ens toca exercir de testimoni extern; vivim els consells i avisos dels amics que no ho acaben de veure clar; veiem evolucionar la relació i vivim també les primeres discussions i dificultats, així com les conseqüències de tot plegat.

Una escenografia mínima fa que centrem tota la nostra atenció en els quatre actors protagonistes, que estan francament bé. Naturals, creïbles, intensos i aguts. Una mica nerviosos, però això és normal tenint en compte que era la segona representació.

Menció especial per a Fernando Gil en el seu paper de Bernie. El personatge en si ja és un bombonet: el típic amic solter, una mica misogin, que se’n riu del mort i de qui el vetlla, golferes i simpàtic alhora… però és que a més Gil el defensa meravellosament.

Els altres tres actors (Úrsula Corberó com a Debbie, Cristina Alcázar com a Joan i Javier Pereira com a Danny) també estan esplèndids en les seves actuacions, cosa que fa que l’espectacle sigui força recomanable.

En definitiva, un espectacle àgil, divertit, modern i actual (malgrat el text és del 1974 no es nota gens) que ens parla de l’amor, del sexe (sobretot) i en definitiva de les relacions de gènere d’una manera desacomplexada, cínica, atrevida i divertida. No calen artificis ni massa elements més que uns bons actors, un bon text i un tema universal per tal de passar una bona estona.