Avui he viscut un d’aquells estranys dies de festival en els que totes les pel·lícules que he vist eren interessants. Kim Ki-duk no decep, Scott Derrickson ens aporta l’habitual dosi d’intriga i ensurts i per acabar un meravellós anime. Dies estranys però molt satisfactoris.

PIETA

Es presenta avui a Sitges el film numero 18 en la carrera de Kim Ki-duk i en aquesta ocasió el director corea ens deixa una obra intensa però continguda que gira al voltant de l’amor filial i la venjança. Lee Kang-do treballa per uns prestamistes. La seva feina consisteix en fer mal a les persones que no paguen per tal que les assegurances es facin càrrec dels deutes. És violent, ha viscut sense família i esta acostumat a sobreviure sol. Tot això canvia quan una dona se li apropa i li diu que és la seva mare.

Kim Ki-duk ens presenta una pel·lícula de gran intensitat, un retrat de milers d’emocions i de situacions extremes. El protagonista viu un canvi total en la seva existència i es replanteja tot el que ha fet fins aquell moment. La historia se centra molt en contrastar la personalitat del noi quan se sentia sol al món amb la seva actitud quan hi ha algú al seu costat de qui preocupar-se. La transformació del protagonista i la relació amb la seva mare són els eixos principals de la narració. A ells s’uneixen els enfrontaments amb les persones endeutades i una malaltissa historia de venjança.

Com és habitual en el cinema del director, la imatge té un pes específic gairebé més important que les paraules. Tot i que els diàlegs són significatius, els silencis són molt expressius i ens diuen molt de la situació. Pieta és una pel·lícula complexa, no apta per tot tipus de públic però sí per aquells que s’estimen les obres del seu director i que volen retrobar-se amb el seu talent.

SINISTER

Quan es va estrenar El exorcismo de Emily Rose el més habitual era apropar-se amb certa dosi de por davant el que ens podíem trobar. Però Scott Derrickson va fer una pel·lícula molt correcta, amb una historia ben narrada i una bona dosi de terror. La presentació de Sinister venia acompanyada de certa expectació i l’esperança d’estar davant d’un producte decent. Podem dir, afortunadament, que ho és. Sense ser una pel·lícula original, Sinister compleix i ens dona una bona dosi d’intriga i ensurts. Al film Ethan Hawke interpreta a un escriptor especialitzat en investigar crims. Es trasllada a una casa on una família va ser assassinada i mentre fa la mudança troba una capsa amb pel·lícules Super 8. Quan comença a veure-les es submergirà en un veritable malson que va molt més enllà del que ell imaginava.

Sinister no és una film original, ni ho pretén. La seva historia ja ha estat explicada un munt de vegades, els ensurts són els habituals en aquest tipus de producció i la seva resolució ja no impacta tant com ho hauria fet fa uns anys. Però tot això no vol dir que Sinister sigui un mal exemple de cinema. La historia funciona, els ensurts us faran saltar una mica a la cadira i Derrickson, Hawke i la resta del repartiment han fet un gran treball per acompanyar-vos en aquest viatge a l’infern. No és la millor pel·lícula del festival però us farà passar una bona estona al cinema.

WOLF CHILDREN

L’anime habitualment ens dona alegries durant el festival i aquest any no és una excepció. El director Mamoru Hosoda ens ofereix una fantàstica historia que tracta temes com l’amor per la natura, la llibertat individual o l’adaptació al mitja. Hana és una estudiant universitària que treballa per pagar-se els estudis. Un dia a classe coneix a un noi de qui s’enamora. Quan ell li explica que és un home lloc, Hana, lluny d’espantar-se, encara se l’estima més. Formaran una família i tindran fills però no tot en el seu futur serà feliç.

Wolf Children ens explica una historia de gran tendresa, en la que l’element sobrenatural no esta allà per ficar-nos en una gran aventura sinó però portar-nos a una historia de supervivència i d’adaptació. El món no esta preparat per criar dos nens llop i Hana haurà de prendre decisions complicades per protegir-los. Aquesta adaptació a les circumstancies, l’elecció que han de fer els nens o la reivindicació de la comunitat, de l’ajuda al veí són algunes de les idees de la pel·lícula. El guió té moments per riure, per emocionar-se i per patir, en proporcions molt ben equilibrades i que augmenten el nivell del conjunt. L’animació d’estil clàssic és perfecte per una pel·lícula que és, sense cap mena de dubte, una de les produccions més boniques i de més qualitat que hem vist aquests dies. Després de Summer Wars i La chica que saltaba a través del tiempo, Wolf Children ve a confirmar l’enorme talent d’Hosoda, convertit per mèrits propis en el director d’anime més interessant de l’actualitat.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies