Oleanna, de David Mamet, es representa al Teatre Romea fins el 2 de desembre, sota la direcció de David Selvas. Dramatúrgia contemporània que ens endinsa dins el món educatiu universitari, descobrint-nos els jocs de poder que hi podem trobar.
Carol (Carlota Olcina) és una estudiant universitària que ha suspès un examen que li impedeix la graduació i que acudeix al despatx del professor responsable de la qualificació (Ramon Madaula) per tal de discutir sobre l’examen, clamar justícia (ella considera que no mereix el suspens) i fer-li saber que no entén les seves classes i que no hi està d’acord ni amb la nota ni amb els seus mètodes. De la discusió que tindran no en treuen l’aigua clara, cosa que provocarà una denúncia de la Carol vers el John, en aquesta ocasió per assetjament sexual. La polèmica, doncs, està servida.
L’obra versarà doncs sobre el joc de poder professor-alumna, joc que passa de ser intel·lectual en un primer ordre per passar a ser sexual i de caire moral més endavant. Una reflexió sobre les conseqüències de les nostres accions/decisions i sobre el pes que prenen aquestes sobre una altra persona.
Una de les frases de presentació de l’obra és: “Prenguis partit per qui prenguis, t’equivocaràs”. Interessant i segurament certa, però en aquesta ocasió prendré partit pel John/Ramon Madaula, i tot seguit explicaré perquè. L’actuació de la Carlota Olcina em va semblar força desafortunada. No tinc clar si tota la culpa és seva o si també influeix la direcció d’actors, però el que és ben cert és que el seu personatge no només no em va resultar creïble en cap moment, sinó que a més, la repetició de tics i expressions ( un “no, no, no, no, no, no” més i podria haver matat) desvirtuaven totalment el que presumeixo era el personatge original. No conec el text original, però conec una mica Mamet i em resulta xocant un personatge com el de la Carol. Pretesament, pel que es deriva del text, la Carol és una noia força intel·ligent que té problemes concrets amb la manera de funcionar del professor, però l’actuació que fa Olcina presenta al seu personatge ratllant l’histerisme i la confusió total. No sembla en cap moment una persona intel·ligent, sinó algú desbordat.
La repetició de gestos, expressions i tons avorreix al minut 10. No caracteritzen al personatge, sinó que el fan odiós. Podem tenir empatia o no pel personatge que interpreta Ramon Madaula, però el cert és que aquest com a mínim el defensa amb correcció, fet que ens ajuda a entendre les seves raons. Olcina, en canvi, fa que el seu personatge sembli una desequilibrada mental. Les raons que s’entenien de bon començament es van tornant difuses i giren cap a una mena de venjança sense sentit, una malícia sense justificació creïble que ens allunya d’entendre quin tipus de càstig és el que vol imposar la Carol.
Mamet és un autor que generalment és sempre interessant, tant per la seva intensitat com per la seva incorrecció política; tant pel seu cinisme com pels seus diàlegs àcids i vertiginosos, però en aquesta ocasió el text em va semblar que es repetia i era redundant, malgrat contenir algunes reflexions molt interessants (com cadascú pot manipular una mateixa veritat per fer-la venir bé als seus interessos, per exemple). Però s’anava diluint i perdia força a mesura que avançava l’obra. És clar que algunes interpretacions tampoc no ajudaven… Malgrat només dura una hora i deu minuts, l’obra se’m va fer francament llarga.
L’escenografia és senzilla però ben aconseguida, jugant amb cadires per passar a recrear des del despatx del professor a una aula de la facultat. Els vídeos que es projecten serveixen de manera adequada per introduir fets i paraules del passat, serveixen com a testimoni. És un recurs efectiu que ja havíem trobat a L’habitació blava, també amb direcció de David Selvas.
En definitiva, una obra a la que li tenia moltes ganes, però que m’ha decebut força. Tot i això, la recomanació de sempre: aneu i jutgeu per vosaltres mateixos.
Text: David Mamet
Intèrprets: Ramon Madaula i Carlota Olcina.
Envía una resposta