Dues de les produccions més esperades han arribat aquest matí a l’Auditori, i ho han fet amb bones crítiques i comentaris. Jennifer Lynch ens fa arribar el terrible relat d’un segrest i la complexa relació que es dona entre segrestador i víctima mentre que Cronenberg adapta la novel•la de Don DeLillo i ens deixa una pel·lícula amb grans diàlegs i torbadores imatges.
CHAINED
Jennifer Lynch retorna al Festival amb una claustrofòbica cinta que té una forta càrrega de violència psicològica. La pel·lícula comença amb una dona i el seu fill que agafen un taxi per tornar a casa després d’anar al cinema. El taxista es desvia de la seva ruta i els porta a una casa aïllada on mata la dona i segresta al nen. El noi acaba encadenat a casa de l’assassí i té com a tasques servir el menjar i netejar, sense cap possibilitat d’escapar.
Lynch ha comentat que “sentia una gran fascinació pel personatge de l’assassí en sèrie i per la idea de la infància perduda”, dos conceptes molt ben representats a la pel·lícula. Des del principi, la directora demostra una gran habilitat a l’hora de retratar les extremes condicions a les que es veu sotmès el noi protagonista i la complexa relació amb el seu segrestador. És aquesta relació un motor principal de tot el metratge, resultant més terrorífica quan s’intueixen alguns moments de tendresa que en les previsibles situacions de violència. El vincle que es va establint entre segrestador i segrestat es va modificant a mesura que passa el temps i un dels enigmes a resoldre és com haurà evolucionat el noi, en què s’haurà convertit.
Mostrant la violència de manera explícita només quan és necessari, la pel·lícula és inquietant gràcies a la facilitat que té Jennifer Lynch per augmentar la tensió entre els diferents personatges i provocar sensacions en l’espectador. És bàsica la interpretació de Vincent d’Onofrio, espectacular fent d’assassí en sèrie, intens però no exagerat, aconseguint fer por. Chained ha tingut una bona rebuda en la primera sessió d’avui i confirma que la família Lynch té encara moltes coses per explicar-nos.
COSMOPOLIS
Sent un dels plats forts del Festival, per fi arribava el dia assenyalat en el calendari de molts dels fans de Cronenberg. L’adaptació de la novel·la de Don DeLillo amb un Pattinson que busca reivindicar-se com a actor seriós ha rebut una acollida desigual pels diferents llocs que ha passat. L’Auditori l’ha rebut amb més entusiasme, i, després d’un període de reflexió, estic bastant d’acord amb el sentir general d’aquest matí a Sitges.
Pattinson interpreta a un jove empresari que es tanca en la seva limusina amb l’objectiu de tallar-se els cabells. El seu recorregut pels carrers de Nova York està ple de trobades de feina amb subordinats, esmorzars i dinars amb la seva dona, entrebancs i fins i tot amenaces de mort.
Cosmopolis és la segona pel·lícula del festival amb una limusina com a escenari, després de Holy Motors, i comparteix amb ella la idea del moviment perpetu, d’una societat i d’un món que no paren per reflexionar, perquè parar és no se res (com diu Pattison, “les persones moren el cap de setmana”). A banda d’això, Cosmopolis ens parla de molts altres temes, d’economia, de la naturalesa humana, del triomf i el fracàs i de la corrupció de la nostra societat. I ho fa amb la paraula, utilitzant els mateixos diàlegs que DeLillo escriu a la novel·la, punyents, sempre al límit entre el sentit ple i l’exageració; són diàlegs dels quals no et pots perdre ni una coma sense perdre completament el sentit, t’obliguen a estar atent i a gaudir-los amb la boca oberta i, en moltes ocasions, amb un somriure. Però Cronenberg utilitza també tots els recursos que té a la seva disposició per complementar el seu discurs, amb la presència i absència de so exterior al cotxe o l’alentiment de les imatges que es veuen des l’interior de la limusina per representar que es tracta d’un microcosmos independent. El director aprofita de manera brillant el més bo de DeLillo i millora la part descriptiva, donant-li una foscor, una brutícia que a la novel·la original no queden tan clares.
En l’apartat de problemes, jo he trobat un parell de coses que no m’han acabat de convèncer: la primera, Robert Pattinson, que fa un esforç important però que a estones es queda a mig camí; la segona, l’escena final que, tot i tenir un grapat de bons moments, se’m fa una mica llarga. Són, però, coses petites que no desmereixen una gran pel·lícula que caldrà revisitar de nou quan s’estreni.
BERBERIAN SOUND STUDIO
Peter Strickland va donar-se a conèixer amb Katalin Varga, pel·lícula amb la que va guanyar l’Ós d’Argent al Festival de Berlin. Després d’això es va convertir en un director a seguir i la seva segona producció arribava a Sitges amb la qualificació de pel·lícula de culte. Berberian Sound Studio se situa en els anys setanta, quan Gilderoy, un tècnic de so britànic, marxa a treballar un dels estudis més barats d’Itàlia. La feina, en aparença senzilla, l’acabarà arrossegant en una espiral de por i bogeria.
Homenatge declarat al cinema de terror italià, la pel·lícula ens dona una perspectiva diferent d’aquestes cintes, des del punt de vista de la producció de so. Crits, caps trencats, tortures, la pel·lícula ens ensenya com es fan tots aquests element i com s’uneixen per crear grans efectes de terror. Aquesta idea tan interessant no està acompanyada d’una història a l’alçada i el guió encadena una repetició de situacions que acaba cansant perquè bàsicament no té un propòsit. Aquest intent de fer un cinema semblant al de Lynch (pare) genera indiferència i la sensació de no haver entès res del que s’explica. Berberian Sound Studio té elements inquietants però un propòsit indefinit que acaba per col·locar-la en la llista de “productes decebedors”.
Envía una resposta