El nombre de pel·lícules programades al Festival augmenta de manera perillosa i ja és impossible arribar a totes. El menú d’aquest dilluns ha estat força variat i, tot i que ha portat algunes decepcions, ens ha deixat dues pel·lícules de gran interès, “Sightseers” i “Safety not guaranteed”.

SIGHTSEERS

sightseers

Ben Wheatley  presenta en aquesta ocasió una comèdia negra que es distancia una mica de la foscor dramàtica de Kill List per endinsar-se en terrenys a priori, i només a priori, més amables. Tina, una noia tímida que viu amb la seva mare, coneix Chris, i tots dos emprenen un viatge amb caravana. El que es presenten com unes vacances fantàstiques s’anirà convertint en una catarsi de violència.

Sightseers és, en definitiva, una road-movie, un viatge cap a la veritable expressió de la bogeria d’uns protagonistes que en origen ja no eren gaire estables. Tot a aquest film de Wheatley està tenyit d’humor, fins i tot els moments més extrems; un humor salvatge i retorçat, que connecta bé amb l’espectador perquè busca al petit sàdic que tots portem dintre. Un guió que manté la tensió ens va portant per les aventures d’aquests personatges i a mesura que avança el metratge no podem deixar de preguntar-nos on estarà el seu límit.

L’acollida de Sightseers a un Auditori bastant ple (i hem de tenir en compte que es projectava a les 8:30) ha estat bona, recepció merescuda tenint en compte la qualitat de la proposta de Ben Wheatley.

THE LORDS OF SALEM

lords of salem

Encara no estic segur si el que ha fet Rob Zombie és un projecte seriós o una presa de pèl, encara que m’inclino cap a la segona opció. L’expectació era màxima i la decepció també ho ha sigut. The Lords of Salem és la darrera mostra de cinema satànic, i no la millor.

Salem era coneguda com un centre de trobada de bruixes. Avui, però, és una ciutat més de Massachusetts i poc en queda del passat maligne. Heidi és la presentadora d’un programa de ràdio de rock dur. Un bon dia, rep un disc promocional d’una banda anomenada The Lords, amb una música que l’altera i li provoca malsons i al·lucinacions.

Un guió ple de tòpics i la molt avorrida imagineria satanista és l’esquelet sobre el qual Zombie ha rodat una pel·lícula extremadament avorrida i insubstancial. Tot sona a ja vist i el pitjor és que està mal fet, i la manca de ritme i la repetició d’idees no ajuden a que el públic connecti. Els actors fan el que poden per treballar dignament però el material de base els posa massa dificultats, i tècnicament la pel·lícula és pobre.

Moltes veus a l’Auditori ja comentaven que és molt probable que sigui la pitjor proposta del Festival. Això és difícil de dir, però segur que queda ben a prop de rebre aquest títol.

ROBO-G

Robo G

Del Japó ens arriba una divertida comèdia, senzilla de plantejament però que proporciona un entreteniment ben agradable. Ota, Kobayashi i Nagai han construït un androide que presentaran en una fira de robòtica. Pocs dies abans de la inauguració, el robot es trenca i els nois no tenen temps per muntar un altre. L’única solució que se’ls acut és contractar algú que es pugui ficar dins la carcassa del robot. El candidat triat és Suzuki, un avi que busca una activitat per matar les hores.

Robo-G no amaga massa secrets, una historia amable, que progressa amb un ritme adient (tenint en compte els estàndards japonesos) i amb gags que fan riure. A banda d’això, poc més, perquè trobar grans reflexions seria exagerar una mica. Tot i així, una estona d’entreteniment és més que suficient. Posar-li com a únic problema que és una mica llarga però tampoc acaba carregant a l’espectador i proporciona un interludi agradable entre produccions més complexes.

SAFETY NOT GUARANTEED

safely not guaranteed

Un festival sempre té amagades petites joies, pel·lícules a priori no molt espectaculars però que acaben arribant a l’espectador. Aquest és el cas de Safety not guaranteed, film que segons el seu director,  Colin Trevorrow, “arribarà molt als frikis, als que no treuen els ninots de Star Wars de les seves capses”. Podent estar d’acord amb ell, personalment penso que la seva pel·lícula pot arribar a qualsevol tipus de públic, ja que tracta temes universals.

La pel•lícula ens apropa a uns periodistes que es fixen en l’anunci d’un home anomenat Kenneth, que busca algú disposat a viatjar en el temps amb ell. Darius, una noia solitària, cínica i seca, és l’escollida per a contactar el Kenneth i persuadir-lo que ella és l’aliada ideal per a la seva empresa.

Safety not guaranteed és declaradament una producció independent, feta amb mitjans limitats (ben aprofitats) i amb molta dedicació. Una premissa de ciència-ficció ens dona el rerefons d’un guió que, amb humor i bon desenvolupament de situacions i personatges, ens parla de l’ús que en fem del temps i també de l’amor. Perquè ens trobem davant d’una pel·lícula principalment romàntica, en el sentit més ampli. Romàntica en el tractament de l’enamorament, les relacions i les primeres trobades; romàntica quan ens parla de les oportunitats perdudes que intentem recuperar; romàntica en el plantejament de la vida. I ho fa preocupant-se per la possibilitat de viatjar en el temps i a la vegada declarant que s’ha d’aprofitar el moment actual, discursos que semblen contradictoris, però que tenen tot el sentit en boca dels diferents personatges. Només cap al final veurem si lo del viatge en el temps era només un macguffin o un tema real i això és un al·licient extra per enganxar-se a la història. Un repartiment molt televisiu, encapçalat per Audrey Plaza (Parks and Recreation) i Jake Johnson (New Girl), fa un treball molt convincent a l’hora de donar vida al treballat guió de Derek Connolly.

Safety not guaranteed és una comèdia romàtica amb rerefons de ciència-ficció que se centra en els personatges i tracta grans temes que a tots ens interessen. He de reconèixer que a mi m’ha arribat i m’ha emocionat i que estic desitjant tornar-la a veure.

HEADSHOT

headshot

El seu director declarava en presentar la pel·lícula que havia fet cinema negre budista, “perquè és cinema negre però també hi ha temples… i vaques“. Tot i que vaques jo no he vist cap, he de dir que els temples i el budisme juguen el seu paper en la cinta. El film presenta a Tul, un policia que veu com la seva carrera s’ensorra quan es fica en un cas que involucra a un polític. De servir la llei passarà a estar en contra i acabar ficat en una història de venjança que posarà en perill la seva vida.

Headshot és una pel·lícula de ritme pausat, en excés pel meu gust, en la que s’abusa d’una narració desordenada amb nombrosos flashbacks, alguns imprescindibles però no tots necessaris. El guió tracta de manera desigual alguns dels elements que semblen importants inicialment, com un problema de visió que pateix el protagonista, una característica interessant i molt aprofitable i que va apareixent i desapareixent sense cap criteri aparent. La història és una mica confusa i el final resulta decebedor perquè es treu de la màniga algunes coses sense haver deixat moltes pistes al llarg del film. Tècnicament és molt correcta, encara que això no és suficient per fer-nos oblidar del tot els problemes de guió i ritme.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies