Aquest diumenge era un dia de plats forts a Sitges. D’una banda, la nova pel•lícula de Bayona, un gran drama que no ha deixat indiferent a cap espectador i que ha provocat més d’una llàgrima. De l’altre, l’últim producte de la factoria Whedon, una pel·lícula plena d’entreteniment i bon humor, imprescindible pels fans del gènere. D’intencions diferents, les dues pel·lícules han mostrat una gran qualitat i han deixat bastant contents a públic i a crítica.

LO IMPOSIBLE

Lo Imposible

J.A. Bayona i Tom Holland presentaven aquest matí Lo Imposible a un Auditori completament ple. L’expectació era gran i, en aquest cas, podem dir que el títol ha satisfet les expectatives, si fem cas a l’aplaudiment que s’ha sentit a la sala. Lo Imposible és un drama en majúscules, una història de supervivència que si no sabéssim que està basada en el que va patir una família en enfrontar-se al tsunami que va arrasar Tailàndia el 2004 ens resultaria completament increïble.

Bayona retrata a la perfecció el drama dels protagonistes i ho fa apel·lant elegantment a la llàgrima, un recurs que podem pensar que és fàcil d’usar però que en aquest cas està tan ben fet que no podem més que deixar-nos portar per la narració. Ens oblidem de les músiques estratègicament col·locades, dels ulls plorosos, dels plans d’etern patiment i ens endinsem en una història d’esperança i superació. Es tracta d’una pel·lícula que fa un ús extensiu del silenci i d’uns diàlegs molt mesurats, dels plans generals i de l’exaltació de la naturalesa com a personatge actiu; posa el màxim èmfasi en lo visual, amb unes imatges de gran bellesa i una narració detallada que demostren la gran qualitat del treball del director.

La pel·lícula també funciona gràcies a unes interpretacions intenses i de gran nivell, fonamentalment les de Naomi Watts i Tom Holland que viuen la màxima intensitat del drama físic i del patiment. De Naomi Watts ja ens podíem esperar un exercici d’aquest tipus però el debutant Holland és tota una sorpresa. Ewan McGregor està també molt sòlid interpretant a un pare en contínua cerca, que no ha perdut l’esperança de trobar la seva família.

Lo imposible és un gran drama, una pel·lícula amb la que gaudir patint, una gran mostra de cinema de catàstrofes de la ma de J.A. Bayona.

O APOSTOLO

O Apostolo

Veure una pel·lícula d’animació stop-motion de producció espanyola és estrany, sobretot en un moment en què el 3D ja ha guanyat la partida. Des de Galícia ens arriba un títol original, un conte de terror basat en les tradicions galegues més arrelades. La història ens presenta a un pres que, després d’escapar, es dirigeix a un poble perdut per recuperar el botí que hi va amagar. Un cop allà, uns personatges estranys el conduiran a una aventura divertida i terrorífica a parts iguals. Vells sinistres, desaparicions misterioses i un capellà força peculiar marquen només el començament de la història.

Les principals virtuts de la pel·lícula es concentren en els 45 primers minuts, quan la història es va obrint a l’espectador i es van plantant els primers interrogants i enigmes. Aquesta primera part manté bé la tensió i és realment entretinguda, ritme que no es sosté en la part final. Quan el misteri comença a explicar-se, la història perd solidesa i es prenen algunes decisions narratives i de muntatge que afavoreixen certa confusió. Tot i així, O Apostolo proporciona un nivell més que correcte d’entreteniment i la història és prou interessant com per dedicar hora i mitja a una pel·lícula ben animada. Una proposta valent d’aquelles que ens agradaria trobar-nos més sovint.

THE CABIN IN THE WOODS

The cabin in the woods

Joss Whedon esta darrera del guio d’aquest gran homenatge al cinema de terror. Però mencionar nomes el seu nom és poc just perquè el gran artífex del que hem vist aquesta tarda al Festival es Drew Goddard, l’altre responsable del guio i director de la pel·lícula. La premissa de The cabin in the woods és senzilla: un grup de cinc amics decideixen passar un cap de setmana en una bonica cabana al mig del bosc i s’acaben trobant amb el pitjor dels seus malsons. En aparença una història convencional però és tot el que amaga darrera el que la fa especial.

És fàcil espatllar aquesta pel·lícula en una crítica i procuraré no fer-ho. És un gran homenatge al cinema de terror, al slasher en primera instància, però arriba mes enllà a mesura que ens anem endinsant en les profunditats del film. El guió és molt intel·ligent mostrant a l’espectador molt a poc a poc el que va passant; la incredulitat que es viu des de la butaca està molt ben aprofitada i permet al film jugar a dues bandes, gestionant la informació de manera eficaç. El metallenguatge tan present en els productes ‘made in Whedon’ és aquí un element bàsic per donar forma a l’historia, i ho és des del minut 1. Tècnicament està molt ben feta, com a slasher primer i després com el que acaba esdevenint; es nota que s’ha posat molta cura en cada  minut del metratge. I les actuacions, sense ser el més destacable, estan a l’alçada del que requereix el producte.

The cabin in the woods és el perfecte exemple de pel·lícula que estima el genere i que l’homenatja amb intel·ligència i bon humor. És com el que volia fer Don Coscarelli amb John dies at the end però amb sort diferent. Bàsicament perquè no és fàcil, i Goddard i Whedon han sabut trobar el to i la forma adients.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies