Talent i joventut

El concert inaugural de l’OBC va deixar ben clares les intencions de Pablo González, el seu director titular: potser són aquests temps difícils, especialment per la cultura, però –com ell mateix es va encarregar d’afirmar en perfecte català– “la música no és un luxe; és un valor”. Amb aquest primer concert ja va aconseguir una sonora ovació, amb la complicitat d’Arcadi Volodos, un dels pianistes més importants del món.

Es notava a l’ambient, la platea central estava de gom a gom. Hi havia ganes d’encarar una nova temporada musical que, sens dubte, ens oferirà moltes sorpreses. I per obrir boca, González va triar un repertori que combinava clàssics incontestables amb nou i agosarat talent.

A la primera part, el pianista rus Arcadi Volodos es va encarregar de brodar una impressionant versió del segon dels concerts per a piano de Brahms; una obra que, inusualment, inclou quatre moviment en lloc de tres, i en la què el Brahms més beethovià ja hi és ben present; sobretot en l’alternança entre l’exuberància dels allegros inicials i l’aire bucòlic, més contemplatiu, de l’allegretto grazioso final. Van ser cinquanta minuts impactants, que van passar com un sospir, en els que la prodigiosa digitació de Volodos va combinar amb una OBC en plena forma. El públic va saber agraïr-li com cal a aquest gran pianista la seva generositat, amb una cataracta d’aplaudiments.

El pianista Arcadi Volodos

A la segona part, González va deixar ben palesa la seva voluntat d’arriscar programant a compositors contemporanis amb talent; en aquest cas el jove català afincat a Londres, Blai Soler. Com el mateix Soler ens explica, Plain-Chant, la seva obra de presentació a l’Auditori, és una peça rupturista que renuncia a l’escala tradicional de dotze semitons en favor de les escales en quarts de to. Inspirada en el cant pla –nom amb el que es coneixen certs cants catòlics d’origen medieval–, l’obra combina rauxa i austeritat sonora, recolliment gairebé litúrgic i inesperats ensurts marcats per els fortissimo a tutti. Sens dubte, l’obra demostra el talent d’un jove compositor de casa nostra que ja ha rebut el vistiplau internacional.

Per últim, l’OBC va escometre la primera simfonia també d’un jove compositor; en aquest cas, un Xostakóvitx de dinou anys que ja va aconseguir un gran èxit amb aquesta obra. Ben aviat, després de la migració de Prokofiev, Xostakóvitx es convertiria en el més atrevit i innovador compositor de la música russa. Les cites a la música popular, les atrevides dissonàncies, el ritme creixent marcat per una instrumentació brillant i, sobretot, el constant recurs a la ironia, ja hi són ben presents en aquesta obra primerenca, però exepcionalment madura, que l’OBC ens va lliurar en una interpretació plena de matisos.

El concert va ser la confirmació de que aquesta temporada ens esperen moltes nits de felicitat a tots aquells que estem del tot convençuts de que la música és un valor important per qualsevol societat.



Peces:

Johannes Brahms. Concert per a piano i orquestra núm. 2 en Si bemoll major, op. 83 (1878 – 1881)

Blai Soler. Plain Chant (2011) 1ª audició.

Dmitri Xostakóvitx. Simfonia núm. 1 en Fa menor, op. 10 (1924 – 1925)

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies