Un segon dia de festival molt variat, amb un nivell més que acceptable i bona presència de públic en moltes de les sessions. El matí començava amb una producció espanyola amb bones idees però que no acaba d’arrodonir-les. A continuació, la que serà una de les pel·lícules del Festival, “Holy Motors”. La sessió de tarda ha tingut també una cara i una creu: la cara, un drama basat en fets reals sobre l’abús de poder i la capacitat de convèncer mitjançant la paraula; la creu, l’esperada nova creació de Don Coscarelli.
INSENSIBLES
Juan Carlos Medina ha desenvolupat la seva carrera fent videoclips, reportatges i curts; Insensibles és la seva primera pel·lícula, mereixedora del Méliès de Plata del Festival de Cinema Europeu Fantàstic d’Estrasburg. Ens explica dues històries en paral·lel: la d’uns nens que van néixer sense sensibilitat al dolor durant els anys 30 i la d’un neurocirurgià que, després de patir un accident de cotxe, és diagnosticat d’un càncer que necessita un transplantament de medul·la òssia per poder ser tractat. Les dues històries s’entrellaçaran a mesura que el neurocirurgià investigui sobre el seu passat.
Insensibles parteix d’un plantejament interessant, en particular la existència dels nens insensibles al dolor, però posa en moviment un excés d’elements que acaba per perjudicar al funcionament de la narració. Si l’evolució de la història situada en el passat és correcta,els esdeveniments presents amb les investigacions del protagonista estan plens de tòpics i llocs comuns i les pistes i descobriments que segueix són massa fortuïts. Un desenvolupament una mica lent es veu compensat per les correctes interpretacions d’Alex Brendemühl i de la resta del repartiment, el que fa que Insensibles sigui una producció que acaba resultant, com a mínim, interessant.
HOLY MOTORS
Léos Carax és un guionista de poques pel·lícules: en els últims 26 anys només ha dirigit Mala sangre, Los amantes de Pont Neuf i Pola X i hem hagut d’esperar més de 12 anys per veure una nova creació seva. Explicar la trama de la pel·lícula és extremadament complex per les múltiples interpretacions que es poden donar a la història, però podem començar per donar la versió estàndard: El senyor Oscar fa cada dia un llarg recorregut per París amb la seva limusina. En cada una de les parades rep diferents encàrrecs i ha d’inventar i interpretar un nou personatge i posar en escena una petita història.
L’Auditori emmudia aquesta matí en sortir els títols de crèdit de la pel·lícula. No és una producció que generi unanimitat però sí que permet llargues hores de reflexió i comentari. Carax juga amb la personalitat canviant del protagonista per construir una realitat que té darrera múltiples interrogants: qui envia els encàrrecs al protagonista? Està tothom interpretant a un personatge? Té una vida normal? Existeix una vida normal? Són interrogants lògics que s’uneixen a les diferents interpretacions que se li poden donar al discurs del director: la transcendència de la ficció a l’hora de influir en les accions humanes, la personalitat com a màscara allunyada de l’ésser real, el pas de l’home d’actiu a reactiu…
Hi ha molts elements a interpretar, múltiples històries per seguir, una gran quantitat de detalls en què fixar-se, que conviden a reveure la pel·lícula. Perquè una proposta tan estranya podria acabar allunyant molt a l’espectador i en canvi la pel·lícula de Léos Carax és atractiva, està elegantment rodada i compta amb una excepcional interpretació de Denis Lavant, elements que acaben per enganxar a l’espectador, fascinat pels móns particulars del seu director.
COMPLIANCE
El primer que sorprèn de Compliance són les grans lletres inicials que avisen que la pel·lícula està basada en fets reals. Sorprèn però tan punt la pel·lícula comença, s’entén que el director Craig Zobel hagi optat per incloure aquest missatge. Sandra, l’encarregada d’un restaurant de menjar ràpid, rep la trucada d’un policia comunicant-li que una de les seves treballadores ha estat acusada de robar a una clienta. La dona decideix seguir les indicacions del policia, reté a la jove en l’oficina i ajuda a l’agent en la suposada investigació.
Zobel construeix un drama al voltant d’un succés que va passar en Estats Units uns anys abans. En la pel·lícula la tensió dramàtica es va construint a poc a poc i el director juga amb el fet que l’espectador és perfectament conscient des del primer moment que hi ha alguna cosa estranya en la trucada del policia. Així el públic es veu enfrontat a una situació de violència psicològica creixent i amb l’ansietat de voler advertir als protagonistes sense poder. Complicance és una pel·lícula amb un gran mèrit perquè construeix un guió sòlid, que dosifica l’emoció (tot i que acaba sent una mica repetitiu) i que ens permet reflexionar sobre el poder de la paraula i la facilitat de transgredir els límits de l’autoritat.
JOHN DIES AT THE END
Don Coscarelli estava present avui a l’Auditori presentant la seva última pel·lícula i rebent la Màquina del Temps per la seva carrera. Coscarelli, en un espanyol bastant decent, agraïa el premi comentant que “Espanya havia estat el primer territori ‘internacional’ en el que Phantasma havia esdevingut un èxit”. De John dies at the end ha comentat que “li havia costat bastants anys acabar aquest títol”, cosa que no s’acaba d’entendre després de veure la pel·lícula.
Basada en un serial que va triomfar per Internet l’any 2001, John dies at the end ens explica la història de David Wong i del seu amic John, que, en consumir una droga, són capaços de veure esdeveniments futurs i detectar la presència de monstres que viuen amagats entre nosaltres. La producció és molt similar a l’anterior títol de Coscarelli, Bubba Ho-Tep, una pel·lícula entretinguda amb bon humor, sang, fetge i aventures. I poc més, perquè l’estructura del guió és repetitiva, els acudits són divertits però no justifiquen el conjunt i les interpretacions no guanyaran molts premis. En resum, estem davant d’un producte d’evasió, que no busca que pensem massa i que funcionaria més com una sèrie que en el seu format actual.
Envía una resposta