No et vesteixis per sopar
4Valoració

No et vesteixis per sopar, dirigida per Roger Peña i  sobre text de Marc Camoletti, se’ns presenta com un comèdia hilarant sobre la parella, les infidelitats i mentides per tal d’enganyar a aquell amb qui hem decidit compartir la vida. Al teatre Condal, l’embolic està servit.

En Bernat vol passar el cap de setmana amb la seva amant a la casa de camp, confiant que la seva dona serà a casa de la seva mare. Però els plans se li capgiren quan el padrí de noces del matrimoni, i alhora amant de la dona del Bernat es presenta a casa per sorpresa. Tots quatre hauran de dissimular les relacions que mantenen, en una situació tensa i complicada de la qual hauran de mirar de sortir-ne de la millor manera possible.

L’obra parteix d’un text clàssic de Marc Camoletti que va triomfar durant més de set anys als teatres de Londres i de París, i que va servir els cànons clàssics del vodevil i de la comèdia d’embolics per tal de posar-nos el riure a la boca.

He de dir d’entrada, que en el meu cas no ho va aconseguir. Tota la obra em va semblar repetitiva i histriònica. No puc dir avorrida perquè no paren de passar coses (tot i que siguin les mateixes, fins i tot les mateixes frases canviant peces) i el fet d’haver d’estar atent fa que el temps et passi més ràpidament. Tot i així, jo amb una hora n’hagués tingut prou (i la obra dura gairebé dues). N’hagués tingut prou amb una hora perquè bàsicament tot es torna a repetir en un etern retorn maleït, els equívocs i pràcticament els diàlegs són els mateixos només que afegint-hi llana per tal d’embolicar més la troca, però la història no avança, és la mateixa des de pràcticament el minut ú fins el final, i francament, no aporta massa. Diu Roger Peña al prospecte que es lliura a l’entrada del teatre que la seva pretensió només era fer riure a la gent, sense moralines ni segones intencions. Riure com a teràpia, riure com a descàrrega. Però afegiria que el riure ha de contenir també intel·ligència, sinó, pot ser mortalment avorrit. Un riure de bojos.

És una llàstima perquè en veure els actors escollits per a l’obra un no pot evitar pensar que ho tenia molt fàcil per fer teatre de qualitat (només Mingo Ràfols i Àngels Bassas ja eren prou garantia), però dissortadament l’histrionisme que impregna totes les actuacions (especialment Jordi Diaz) fa que em provoqui un rebuig immediat. La comèdia ja dóna per exagerar els personatges, és cert, però els crits i carreretes per l’escenari de Jordi Díaz per exemple, quasi em van treure de polleguera. Sorprenentment, l’actriu més moderada i correcta va ser Marta Valverde (i jo no ho hagués dit mai si m’haguessin preguntat). Mònica Glaenzel  en el paper de la cuinera, que teòricament donava per ser dels més interessants, no està a l’alçada en molts moments.

No et vesteixis per sopar Teatre Condal

Com a positiu reconèixer l’esforç dels actors en abordar un text difícil precisament per la seva repetició i per la seva velocitat… potser això precisament és el que els ha condicionat a l’hora de la interpretació. I l’escenografia totalment aconseguida en representar una segona residència de nous rics a una comarca indefinida a mitja hora de Barcelona.

I poca cosa positiva més pel meu gust. Però, aneu, jutgeu, rieu (o no) i no em feu cas a mi, que potser no tenia el dia, perquè a la resta de gent que hi havia al teatre, semblava que l’obra els divertia força. Res millor que jutjar per un mateix.


Es pot veure a: Teatre Condal
Text: Marc Camoletti
Intèrprets: Mingo Ràfols, Àngels Bassas, Jordi Díaz, Mònica Glaenzel, Marta Valverde, Oscar Kapoya.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies