Avui he començat a escoltar els XX d’enrera cap endavant, com si m’hagués volgut perdre en una aparent lògica desconeguda pel meu propi instint. El primer que reconec és que el seu darrer àlbum “Coexist” es desenvolupa com el batec del cor. Un silenci que amb prou feines és audible per les emocions. Aquest batec de suaus i constants escomeses, demostra una vida més enllà del so, de la vulgar vivència.

Busca una inquietud que tenim darrera dels nostres sentiments, en el costat més emocional i introspectiu. “Coexist” és la segona part d’una historia que pot ser que mai acabi, és també una primera part i pot ser que sigui un final que busquem i irremeiablement mai trobem.

He escoltat els The XX centenars de vegades, pel matí, per la tarda, camí de la feina, sota les estrelles, de compres al supermercat o, com ara, assegut al sofà. Hi som els tres: el silenci, jo i el vinil que dóna voltes i voltes. Dels altaveus en surt un so molt cuidat, una onada constant i superba, una banda sonora del costat més exquisit dels sentiments.

El trio format per Romy, Oliver i Jamie (Jamie xx) va revolucionar l’indie al 2009, amb un disc amb una cura aclaparant (XX), amb melodies que es relacionaven amb els cinc sentits de forma quasi màgica. Es presentaven com una gent fosca i molt compromesa amb el missatge que volien difondre. “VCR” i “Crystalised” ja formen part d’aquell grup de cançons que hem incorporat a la banda sonora de les nostres vides.

Des d’aleshores tothom tenia la mirada posada en ells, i tres anys més tard, tornen com s’esperava per donar continuïtat a un projecte arriscat, genuí, complet, minimalista, humà. I si en el primer disc no feia falta que la veu prengués protagonisme a les emocions, a “Coexist” la veu assumeix un paper primordial. Aquesta inquietud que resulta del diàleg entre Romy i Jamie posa a qualsevol insensible la pell de gallina.

The XX

Angels”, ja bastant coneguda per tots, és el primer single que ha sortit per tranquil·litzar als més ansiosos. És un reflex de les seves ombres, un reflex del que va ser el primer àlbum, un reflex entre l’amor i la devoció. Amb “Fiction” tot torna a la normalitat, la tercera cançó del disc és l’armonia d’una agressivitat sonora molt marcada per aquest batec del cor. “Swept away”, una altra obra d’art, és un crit d’ajuda al nostre inconscient, (I get swept away when I think of you / take me to that place your words control my moves), una cançó amb una estructura molt marcada pel primer àlbum que amb prou feines es diferencia pel diàleg entre els dos mogut per impulsos més electrònics. Si l’escoltes per primer cop, et sembla bastant vulgar, però si hi apropes l’oïda pot ser que et sorprengui.

Com “Try”, en la que han aconseguit una simple demostració de que res en aquesta vida s’aconsegueix sense probar-ho. Més encara si parlem de l’amor, que no és més que una enfermetat amb la qual no podem deixar de viure, que intentem innumerables vegades que acabi abans d’hora (com aquesta mateixa cançó), una ruptura que mai acaba com volem. “Our Song”, una tensió que revela una intimitat tant gran entre els dos vocalistes que si no haguessin estat amics de longa data diría que la persona que canta és la mateixa.

Aquesta és la realitat i això és el que diuen The XX amb “Coexist”. Han mostrat la seva raó de ser. No ens porten res nou, això ja ho van fer al 2009, ara la historia continua i tots volen saber de què va. Una aventura que penetra en el terreny pantanós de les emocions, les arrels d’un paradigma que perdurarà en els anys.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies